Il·lusió

Doncs sí, els darrers estudis científics ens mostren que alliberem més dopamina tot esperant que passi quelcom que quan passa. Perdó, que començo fort amb els tecnicismes. La dopamina és un neurotransmissor que tenim al cervell que, entre altres moltes coses, és responsable de les addiccions.

Quan ens agrada una cosa, el cervell allibera una xutada de dopamina que el deixa ben estabornit. La dopamina s’allibera principalment per dos motius. El primer és per informar el nostre cervell –i tot el cos– que una cosa mola, és agradable, ens agrada i ens fa gaudir. Cada cop que vas a esquiar i t’ho passes bé, cada cop que gaudeixes, cada cop que veus quelcom bonic, tens una sobredosi de dopamina al cervell.

El segon dels motius és per consolidar un aprenentatge. El que s’aprèn amb dopamina no s’oblida mai. Bé, potser he exagerat una mica, però sí que és veritat que quan el nostre cervell valora que un aprenentatge és molt important, també allibera una dosi generosa de dopamina.

Fa dies, vaig veure per internet un curs d’aquests digitals per desintoxicar-te de dopamina. No! És un error. No ens sobra res i hem de conviure amb els nostres nivells de dopamina.

Doncs els psicòlegs sabem que hi ha més dopamina al cervell quan estem esperant que passi quelcom, quan fantasiegem amb el que passarà o quan anticipem un fet que sabem que passarà, que no pas quan ha passat.

Això és il·lusió. El nostre cervell ens vol il·lusionats i utilitza la dopamina per fer-nos-ho saber. Gaudeixes més de l’espera d’uns esquís nous que de tenir-los. És per això que, en part, mai estem satisfets. Tenim quelcom, estem enlluernats uns dies i ja volem una altra cosa. El nostre cervell ens vol ambiciosos, ens vol en constant recerca, no vol que ens adormim ni que siguem conformistes.

I per donar resposta en aquestes il·lusions hem creat tot de rituals. És que no podem estar estrenant roba cada dia, ni ens podem canviar el cotxe cada setmana, ni estrenar uns esquís nous cada dos per tres.

I un d’aquests rituals tan bonics que tenim en aquest país són els Reis de l’Orient i els regals que ens porten.

Que bonic. Jo encara faig Reis. Per la família i també per mi mateix. Cada any em faig un autoregal de Reis. També espero amb il·lusió quins regals em faran. És humà i ben normal i habitual.

Espero que els Reis s’hagin portat molt bé amb vosaltres. Que us hàgiu fet algun autoregal. És clar que sí! Espero que la il·lusió us acompanyi i mai us deixi. Que visqueu amb il·lusió el dia a dia, aquella excursió amb un amic, aquella trucada que fareu a una persona estimada, aquell sopar ben bo que fareu, aquell, per què no, regal o caprici amb el qual us retreu un homenatge.

Una vida sense il·lusió no és una vida. Somiem, tinguem il·lusions i en despertar-nos, posem-nos a treballar per aconseguir-les. Assaborim els nostres assoliments i tinguem sempre un repte, un somni, una il·lusió que ens il·lumini els ulls.