Respostes

Quin dia més intens! De fet quins dies més intensos! M’encanta pensar i debatre, aprendre d’altres persones i elaborar el coneixement. Encara no he trobat ningú de qui no pugui aprendre res. Bé, he de dir que de vegades aprenc en positiu i de vegades en negatiu, és a dir, allò que no s’ha de fer mai.

Hem estat uns dies uns quants psicòlegs i psicòlogues analitzant el futur de la professió i m’he trobat una mica sol amb les meves propostes. Sempre he pensat que anar al psicòleg hauria de ser com anar a l’assessor fiscal. Ja em perdonareu si li trec la mística al tema però ha de ser una cosa molt més senzilla i banal. Els meus companys de discussió s’han escandalitzat però a poc a poc han anat entenent el concepte. Durant molt de temps hi ha hagut un model imperant a la psicologia on el psicòleg seia, prenia notes, feia algunes preguntes i poca cosa més. La teoria que hi ha darrere d’aquesta pràctica és que el pacient ha d’elaborar per ell mateix la informació.

La realitat és que tenim pacients en processos sense fi, durant anys, que acaben tenint més problemes dels que tenien quan van entrar. Us imagineu que aneu a l’assessor fiscal a preparar la declaració de la renda i us comença a fer preguntes del tipus. Tu què faries? Com creus que podries gestionar millor el teu patrimoni? Creus que podries fer un altre tipus d’inversions? Què creus que passaria si no fessis la declaració?

Doncs quelcom similar passa amb les visites al psicòleg. Els pacients necessiten respostes i els psicòlegs hem estat estudiant molts anys per poder donar-li aquestes respostes. El pacient no sap com funciona el sistema endocrí, ni la diferència entre un tret de personalitat i un estat, no et pot enumerar els trets comuns entre una distímia i una depressió.

De la mateixa manera que no tinc ni idea de la llei de tributs, el pacient no té ni idea de tots els constructes propis de la psicologia i tampoc està per perdre el temps. Ja fa molt que pateix o està angoixat i vol anar de cara a la feina. Solucions i respostes. Guia i propostes. Accions i decisions. Us poso un exemple, tot xerrant amb una persona em deia que el seu germà era raret i que tenia mal caràcter i massa ràbia i ressentiment acumulat. Després de parlar una mica més ella he vist que possiblement tingués una personalitat esquizoide amb un component paranoic que ja explica aquests actituds. Aquesta persona, de la mateixa manera que una personalitat addictiva té més risc de caure en qualsevol tipus d’addicció, té un procés de pensament esbiaixat que li fa ser rancorós, paranoic i tenir dificultats per connectar a nivell social. Ho ha entès i ha passat d’estar enfadada amb ell a entendre que li costa molt no pensar així. Entendre, aquesta és la qüestió.

Però bé, el fet important d’aquesta reflexió no és aquesta. El fet és que m’he sorprès com algunes persones ni tan sols es volien plantejar aquesta opció. Veure que professionals titulats s’enroquen en el “sempre s’ha fet així i ara vindràs tu a explicar-nos com ho hem de fer”. Després he pensat que un tret de personalitat és l’obertura i la permeabilitat a nous aprenentatges i que no tothom el té. De nou, aplicant la psicologia he entès que amb algunes persones, per molt que ho intentem, no ens podrem entendre mai.

I això s’aplica a totes les àrees, des de la política fins als esports, en el dia a dia i en grans decisions. Com vols que no hi hagi conflictes ni guerres?