Paradís i presó

No hi ha dia que no surti a pedalar, esquiar o caminar amb els amics i no es digui que som uns privilegiats i que vivim al paradís.

I tant que visc al paradís. Un paradís de natura, d’aire pur i qualitat de vida. Un paradís de seguretat, de gestions àgils i d’amabilitat. Un paradís econòmic, de feina i de connexions socials.

Podria seguir i seguir. En el tema menjar, no, veus, no puc dir que és un paradís per als celíacs, ja que tot just hi ha dos restaurants sense gluten certificats per l’associació, a més d’algunes cadenes de restauració que ja venen certificades d’Espanya.

Però tot i la poca oferta i sensibilitat que ha demostrat l’hostaleria –tret d’alguns cuiners concrets– en el tema del gluten, només tinc paraules boniques per a Andorra i el que he viscut en aquests anys que porto aquí.

Però he de dir que, per una altra banda, he atès moltes persones que estaven vivint un infern a Andorra. Persones que, tot cercant un paradís fiscal, han acabat trobant un infern. Persones que odien el fred, persones que han abandonat una capital plena de teatres, cinemes, òperes i tota mena de restaurants, persones que han deixat feina, família i amics per seguir la seva parella emprenedora a la recerca d’una fiscalitat més benèvola, persones que no parlen català i que no tenen ganes d’aprendre’l, persones que odien fer dues hores de revolts per anar a qualsevol lloc, persones que no poden viure sense un aeroport a prop.

Però fa uns dies, tot comentant aquest article amb un andorrà mentre esquiàvem, em deia que per a ell Andorra havia esdevingut una presó. Una presó plena de perfils prepotents que miraven els andorrans per sobre de l’espatlla, una presó de persones amb una necessitat sobrehumana de ser admirades, marcar estatus i despertar enveges, una presó plena de persones que no fan res per integrar-se als costums, tradicions, idioma i valors d’Andorra, una presó plena de persones que estaven fent perdre la idiosincràsia i les coses més boniques d’Andorra, una presó plena de persones que trenquen el silenci d’aquestes valls amb els seus sorollosos cotxes, una presó plena de persones que feien guetos, saturaven els serveis i no tenien el més mínim interès per integrar-se als andor­rans.

És molt trist haver de viure en una presó. Encara més si és el teu país de naixement. No hi ha cap presó bonica. Ni que estigui feta d’or. No hi ha cotxe de luxe, rellotge exclusiu, casoplón o beneficis fiscals que compensin haver-te de llevar cada dia allà on no vols.

Quina paradoxa. Uns tan contents i altres tan a contracor. Jo que em llevo amb un somriure cada cop que veig les vistes que tinc i altres que es lleven plens d’amargor. Uns que esperem la neu i altres que busquen la platja, uns que gaudim de fer un entrepà als peus d’un llac i altres que necessiten fer dos-cents quilòmetres per menjar en un restaurant com –segons ells– cal.

El problema no és Andorra, però les conseqüències sí que les pateix Andorra, els andorrans i els que estimem Andorra i gaudim de viure en aquest bonic país.