Per art de màgia

L’altre dia llegia un tros d’entrevista a un mag que deia que els pares estaven sobreprotegint massa els fills.

Bé, el fet és que ho vaig contraargumentar dient que tant de bo fos així. De fet, estem davant de la generació més abandonada de la història, una generació que està creixent educada per pantalles i youtubers, que passa les tardes sola a casa i que ni tan sols juga amb els seus iguals. No és que tingui res en contra dels youtubers, que quedi clar, però crec que són el referent equivocat per als nostres fills. Si t’ho mires bé, molts d’ells són persones terriblement mancades de reconeixement i d’admiració que ho hipotequen tot per tenir un gran cotxe esportiu, una gran casa, una gran parella i tot molt gran.

Potser aquesta necessitat de reconeixement ve del fet que han estat molt sols. És clar, tantes hores sols, mancats de referents educatius, ha fet que passessin la tarda jugant amb l’ordinador. L’ordinador sempre hi serà i quan es penja només reiniciar-lo ja en tens prou. De tant jugar han desenvolupat unes capacitats increïbles i n’estan traient partit. Però, què diuen amb el seu comportament i decisions? Doncs que sense un cotxe esportiu de luxe no ets ningú, que necessites tenir més que ser, que són uns esclaus del reconeixement i que si no són admirats i adulats no són feliços.

És clar que sí, competències totes elles molt bones per a la vida. Els joves estan pujant amb aquests referents que no fan ostentació de la seva intel·ligència o de la seva solidaritat, sinó que fan ostentació de coses que es poden comprar amb diners i, és clar, van bojos per fer molts diners de manera molt fàcil. Treuen cançons sense saber música i ni tan sols cantar, fan vídeos fent bajanades tot esperant que es facin virals i no estudien perquè seran rics, famosos i tindran milions de seguidors.

Mancats de bons referents no saben com gestionar l’adversitat, la frustració els ve a veure a cada fracàs i ho solucionen culpant un altre, es refugien en el món virtual i cada cop estan més desconnectats del món real, amb menys competències, amb menys fortaleses.

Aquest mag deia que havíem de deixar els nens sols al món i que ja s’espavilarien. Es nota que és mag i espera que per art de màgia els joves desenvolupin un seguit d’estratègies que ni tenen ni se les espera. Alguns joves espavilaran, però la majoria acabaran amb problemes de salut mental, consumint algun tipus de droga, bevent alcohol o ressentits amb la vida i la societat. Sí, la vida t’espavila o t’aboca a un abisme.

A mi, ja em disculpareu, sempre m’ha agradat veure els joves com una tomaquera. No feu mofa, que guarden molts paral·lelismes. Avui només em centraré en el tema educatiu. Quantes tomaqueres silvestres veieu pel camp o camins? Poques, oi? Això és perquè tot i que una llavor caigui en un prat, per si sola és molt complicat que pugui evolucionar. Tot­hom que hagi plantat tomàquets sabrà que cal tutoritzar-los amb un tutor, precisament, un pal al qual anem lligant la mata. A més, cal anar traient aquells brots que fan que no puguin concentrar la seva força per créixer ben altes.

Finalment, amb l’ajuda d’aigua, nutrients i el que ja hem comentat podem gaudir d’uns tomàquets ben bons. Doncs això, que els nostres joves necessiten ser guiats, tutoritzats, acompanyats i estimulats.