Mediocritat

Fa uns dies vaig fer una xerrada sobre comportament del consumidor a un equip de màrqueting. Un cop finalitzada la xerrada em van demanar que com podien fer per no tenir tantes queixes amb alguns dels seus productes.

La meva resposta va ser clara: tenint un estàndard de qualitat més elevat que el del client. No és res de nou, tan sols que de vegades ens n’oblidem, donem més importància als beneficis o no volem seguir perfeccionant un producte.

Mira que sempre he estat un ferm defensor de trobar el punt òptim entre l’exigència i el rendiment, que no cal invertir més temps de l’estrictament necessari en una tasca i que treballar per treballar és una ximpleria.

Però això no té res a veure amb la mediocritat. De vegades algunes empreses no són conscients que estan fent quelcom mediocre. Tampoc crec que sigui culpa seva. Les empreses estan formades per persones i algunes es pensen que són més bones del que realment són. La culpa és de les iaies. Clar, tant dir que estan tan orgulloses dels seus nets que al final els nets s’ho acaben creient i es pensen que són més llestos que la mitjana de la gent.

I mira, ja que trec el tema, en un interessant estudi es va veure que setanta de cada cent persones es creien que eren molt més bones del que realment eren, quan en realitat tan sols dos de cada cent es troben per sobre de la mitjana de manera significativa.

Què hem de fer amb els altres seixanta-vuit? Doncs patir-los. Poca cosa més. Potser aquest és l’origen de la mediocritat, la sobrevaloració de les pròpies capacitats. De fet, quelcom mediocre és quelcom de poca qualitat, de poc mèrit, tirant a dolent.

Just m’he posat a escriure aquest article en tornar del cinema. Hi he anat amb la meva filla i hem mirat una pel·lícula molt dolenta. Ella mateixa m’ha fet una reflexió molt interessant. Quan veus una pel·lícula dolenta és quan prens consciència de com és de difícil fer una pel·lícula bona.

Quina setmana, entre la pregunta de la xerrada i la pel·lícula, potser resulta que estem envoltats de persones mediocres, persones que es conformen amb massa poc, persones que no volen fer les coses bé.

I aquí és on rau la segona de les causes de la mediocritat i de les queixes dels clients i usuaris. Si bé en el primer cas no hi ha consciència de mediocritat, aquí sí. Està clar que hi ha d’haver gent de tota mena i per a tots els gustos, però la mediocritat de què algunes persones fan gala és terrible.

Productes que no fan la seva funció, cotxes que s’avarien un i mil cops, màquines que deixen de funcionar als dos dies de ser estrenades, xerrades que prometien versar sobre un tema i acaben sent buides de contingut, àpats que deceben més que alimenten, telèfons que no se senten bé... Podríem seguir i seguir.

En aquesta mateixa xerrada vaig dir que darrere d’un producte mediocre sempre hi ha una persona o un equip mediocre i que calia analitzar el seu perquè i, entre alguna d’aquestes raons: algunes persones no saben fer-ho millor -tot i que sempre es pot aprendre-, algunes persones no poden fer-ho millor -perquè no dominen la tècnica, les eines o bé tenen una limitació- i algunes persones no ho volen fer millor.