Un no a temps

Un no a temps ha salvat vacances, especialment quan són compartides amb amics o família. És possible que acabis passant alguns dies de vacances a la casa del poble, visitant familiars o en un apartament que heu llogat entre diversos amics. 

El fet de conviure amb gent amb qui normalment no convius pot provocar certes tibantors o conflictes d’interessos, de ritmes o de costums. 

Uns són de llevar-se molt d’hora, altres de llevar-se tard. Alguns són de caminar i caminar durant hores per no deixar-se res sense veure i altres són de jaure a la primera terrassa que troben, alguns porten malament la calor i d’altres el soroll. En fi, que tenim mil ocasions per tenir el conflicte servit.

De fet, sovint aguantem massa coses, anem acumulant i acabem explotant. També ajudaria molt expressar-se adequadament, sincerament i respectuosament. Sovint vaig amb el “radar” connectat

i escolto converses alienes. Soc un tafaner, ho sento i ho accepto. Aquesta és una que he escoltat aquest matí. “Vols anar a l’estany Esbalçat o al rellotge solar? Em dona igual. Doncs anem al rellotge. Preferia el llac, però si vols anem al rellotge, en el fons em dona igual.

D’acord, doncs anem al rellotge. Segur que no vol anar al llac? Però et dona igual o no? Sí, sí, anem al rellotge. Genial. Però si prefereixes anar al llac, per a mi millor.”

Ja tenim ben embolicada la troca. Estic segur que no hi ha gens ni gota

de mala intenció en aquest “em dona igual, però podríem anar al llac”. De fet, és un clar exemple de comunicació de mala qualitat que acabarà provocant un conflicte. I és que costa molt anar de vacances amb algú que no s’expressa clarament. Això d’aprendre a expressar-nos bé i a

dir que no és una tasca complexa que sovint acaba en drama. De petits aprenem a caminar, a menjar sols, a sumar i a restar, a pentinar-nos, a parlar i moltes més habilitats i tècniques que ens ajudaran a tenir una vida plena, o no... 

De fet, no tot el que aprenem ens resulta d’ajuda. De vegades aprenem coses que no ens van bé.

Cap allà als tres anys aprenem a dir que no i ho fem d’una manera una mica violenta amb una d’aquelles crisis que tot pare recorda i no amb un somriure precisament. La crisi del no és igual d’important a nivell evolutiu com ho és l’adolescència.

Saber dir que no és molt important, però de vegades aprenem que no podem dir que no o fins i tot ens oblidem de dir que no. De vegades confonem ser bones persones amb no negar res, de vegades creiem que serem acceptats si sempre diem que sí, sacrifiquem les nostres necessitats i prioritats i, de vegades, ens han ensenyat que és millor ser passius i submisos donant més importància als capricis dels altres

abans que a les nostres necessitats.

Doncs ja està bé! Que diguis que no no et converteix en mala persona. De fet, sovint hem de dir que no i hem de fer-ho sense culpa ni vergonya. La gent té dret a anar demanant i, de la mateixa manera, tu tens drets a dir que no.

Digues que prefereixes partir el grup i trobar-nos per dinar, que no vols anar al llac o que no vols quedar-te a una terrassa. Digues que no et vols llevar d’hora o que no et vols esperar que acabin un esmorzar pantagruèlic, digues que no vols menjar més o que no vols beure més alcohol. Digues que no, des del respecte i permet que tant tu com la resta de membres del grup, pugueu gaudir de les vacances.