El pes del passat

Tot el que anem vivint ens deixa –o hauria de deixar– un aprenentatge, un record, una petjada i, de vegades, una cicatriu. Som un compendi d’històries, d’anècdotes, de situacions viscudes i de moments compartits.

Algunes etapes de la nostra vida estan plenes de llum, són boniques i guardem molt bons records del que hem gaudit i viscut. Però també tenim etapes fosques, etapes en què no hem estat centrats, en què ens han passat coses lletges i en què semblava que tothom s’havia posat d’acord a posar-nos les coses complicades.

La nostra vida està feta de records i de nostàlgies. La nostàlgia, aquell agredolç verí que fa que recordem com a millors algunes de les coses que vàrem viure. Transformem els records, els hi afegim emocions presents i acabem configurant un passat a mida.

I ha de ser així ja que no podríem recordar amb detall tot el que hem viscut. A més a més de ser molta informació, en el moment en què enregistrem records els guardem d’una manera molt esbiaixada en consonància amb el que estem sentint, les pors que tenim, els nostres desitjos, somnis, fantasmes o projectes.

Dels milions de dades que percebem decidim guardar-ne algunes i obviar-ne algunes altres, de tal manera que acabem guardant una informació altament esbiaixada i parcial.

És molt poc fiable treballar amb els records i és per això mateix que jo no ho faig. Creiem que la memòria és quelcom asèptic i immutable però estem molt equivocats. De fet un dels senyals que una persona està mentint és que, quan explica una història, sempre l’explica igual.

De la mateixa manera, quan una persona recorda quelcom que ha passat i ho explica en diferents situacions sol mostrar errors de record, petites transformacions, canvia alguns detalls i no sempre l’explica de la mateixa manera.

Però li donem massa importància als records. Creiem que ens aporten més del que realment fan. Confiem massa en ells. En realitat no haurien de ser res més que una referència, un punt de partida, un senyal que ens ha d’impulsar, això sí, posat en context.

Mai podràs avançar si estàs mirant enrere. La vida és com un camí que has d’anar recorrent. De vegades podràs córrer, de vegades hauràs d’anar caminant i de tant en tant t’hauràs d’aturar a descansar.

Però si et quedes enganxat mirant el camí que deixes mai podràs anar avançant. Si mirem enrere ha de ser un acte breu realitzat amb la intenció d’aprendre d’allò que hem viscut sabent que potser no va passar el que va passar com creiem que va passar.

Ara és el moment de crear futures nostàlgies, futurs records. Ara has d’estar tan ocupat o ocupada vivint experiències que no tinguis temps per quedar-te ancorat en el passat. Potser algun dia no tindrem més remei que reviure els records que ara estem fent, però fins aleshores, ocupa’t de tenir una vida digna de ser recordada.