Compartir sense mirar

Acostumo a mirar les xarxes socials en dos moments. El primer és quan estic penjant alguna cosa. Abans podia deixar penjant-se una publicació i podia anar fent còpia i enganxa a les diverses xarxes, però ara ja no, ara m’he d’esperar que es pengi, així que tinc temps de veure alguns posts.

El segon dels moments en què consulto les xarxes és quan tinc alguns minuts d’espera i no tinc un llibre a mà o estic fent cua al súper o similar. Temps que abans passàvem mirant al sostre ara el passem mirant la pantalla.

M’encanten les xarxes socials. En primer lloc, perquè són de gran ajuda a molta gent. Gràcies a les xarxes socials podem saber quins racons hem de visitar en una determinada ciutat, podem connectar amb gent amb els nostres interessos i gustos, i podem aprendre d’altres cultures o viatjar virtualment a llocs que mai podrem visitar.

A més a més, les xarxes socials estan modificant la nostra manera de pensar, de sentir i de fer, i per a un psicòleg és una ocasió magnífica per ser testimoni d’un moment històric en l’evolució –o involució– de la humanitat.

Podem fer servir les xarxes socials per fer el ruc o per esdevenir més intel·ligents, per ser cada cop més ignorants o per guanyar aprenentatges i coneixements, per connectar cada cop amb més gent o per desconnectar-nos de l’entorn més proper.

M’encantaria tenir accés a les macrodades de les xarxes socials. Seria una mena d’èxtasi professional sense precedents. Per a algú a qui li encanta estudiar el comportament humà, poder tenir accés als registres del comportament que tenim a les xarxes socials seria com ara tenir accés directe al secret de la vida.

Com que de moment no pot ser, ens hem d’anar conformant amb les poques dades que ens van donant els que tenen accés a aquest paradís del registre i l’anàlisi.

Resulta que una investigació ha vist que només una de cada quatre persones obre un enllaç abans de compartir-lo, és a dir, tres de cada quatre persones només llegeixen un titular i ja comparteixen el contingut sense ni tan sols assegurar-se que el contingut o l’enllaç que estan compartint es correspon amb el titular que han llegit.

És més, aquesta estadística es dispara quan el contingut compartit té un caire polític. Aquesta és una gran troballa, basta de fer un titular que cridi l’atenció i ja tens el compartir assegurat sense ni tan sols llegir tota la notícia.

Ves per on, aquí podem trobar una de les claus de la viralitat. Un estudi fet per Shyam Sundar, de la Universitat de Penn, ha vist que hi ha certa tendència a compartir de manera impulsiva la informació política que concorda amb les nostres creences després de fer una anàlisi molt a la lleugera a partir del titular i d’un possible segon factor: els likes i comparticions que té aquell post.

Que interessant, un fenomen que es retroalimenta. Com més likes, més comparticions sense mirar el contingut. En definitiva, no deixa de ser com una mena de pressió social: si tothom ho comparteix jo també ho he de fer.

Així que ja ho saps, allò de pels seus shares els coneixerem ens diu més de la seva impulsivitat i ideologia política que de la seva capacitat per analitzar el contingut que estan compartint.