Un debut vibrant

Feia relativament poc que la Federació de Futbol caminava i arribava l’hora que el futbol sala fes la seva aparició en l’àmbit internacional. Va ser a la ciutat croata de Dubrovnik, en un Preeuropeu que els llavors integrants de la selecció no obliden. Perquè les primeres vegades tenen quelcom especial, i aquella encara ho va ser més si es té en compte que Andorra va estar a l’alçada i per poc no dóna la campanada.

Dubrovnik havia estat no feia tant escenari de la cruenta guerra dels balcans. La ciutat intentava recuperar la seva normalitat i l’organització del campionat era una bona iniciativa. Rebia els competidors marcada, encara plena de forats en els seus edificis. Ferides de guerra que també apareixien en el pavelló, on un cartell anunciava que no estava permès accedir-hi amb armes de foc, tal com raja. Tot plegat va frapar al grup que dirigia Carles Riba, que a la graderia va arribar a tenir el suport d’algunes desenes de cascos blaus espanyols que estaven de missió a la zona. Un embolcall que encara ho feia tot més especial per a un grup que mesclava joventut i veterania i acumulava unes quantes hores de vol, més que foguejat al futbol sala espa­nyol. Amb els Sergi Babot, Solà o Linares hi anaven jugadors com De la Rosa, Blázquez, Talín o Morales. Sobrats d’il·lusió i amb molt esperit competitiu davant de seleccions que sobre el paper havien de ser superiors.

Croàcia exercia d’amfitriona i favorita. Polònia arribava d’outsider i per a Eslovàquia i sobretot la debutant Andorra semblava que hi havia reservat un paper més secundari. Per això el calendari dibuixava d’inici un Croàcia-Andorra, on els locals comptaven de fer-se amb els tres punts sense problemes. Però les cames i la qualitat de la selecció els van posar la por al cos durant molts minuts. El matx es va estrenar amb el primer gol oficial andorrà. Va ser de De la Rosa, després que Solà fés una bona jugada personal i exercís d’assistent. Corria el minut quinze i els croats no van poder fer-se amb el partit fins a deu minuts per al final, després de dues fuetades consecutives que els van concedir un 2 a 1 que van conservar fins al final. Andor­ra acabava de deixar clar que allà no hi havia un equip comparsa.

A la segona jornada va arribar la primera victòria oficial, per 6 a 4 davant dels eslovacs en un partit d’alternatives que la selecció va saber decantar a favor en els minuts finals. Polònia i Croàcia havien empatat i en l’última jornada hi havia possibilitats. Calia vèncer els polonesos i una ensopegada dels croats però la combinació no es va produir. Mentre Andorra veia com li empataven (3-3) a un minut i escaig per al final del matx, els amfitrions no tenien pietat d’Eslovàquia, a la qual li clavaven un 13 a 1 per endur-se el premi de classificar-se per a la fase final.

“Crec que aquell viatge i aquella competició és un dels millors records que tenim tots els que hi vam participar. Aquell grup era tot il·lusió, era molt guerriller, i això es va traslladar a la pista. És un torneig que ens va marcar a tots”, explica Riba. I recorda com el llavors president de la federació, Francesc Vila, va viatjar per estar amb l’equip en el darrer partit. “Era el començament i tots érem com una família”, remata. Ho cor­robora un dels veterans, Josep Joan Linares, que va allargar la seva etapa en actiu per ser a Dubrovnik. “Escoltar l’himne, jugar amb la samarreta de la selecció... Va ser molt especial. Era el primer cop que es competia en l’àmbit oficial”, valora.

Aquell novembre a Dubrovnik la selecció de futbol sala va posar la primera pedra per convertir-se en un combinat competitiu i incòmode. I per seguir donant guer­ra durant força temps.