Els Jocs de la inflexió

Andorra serà el 2021 per tercera vegada seu dels Jocs dels Petits Estats d’Europa, any en el qual precisament se celebraran tres dècades de la primera ocasió en què el Principat va acollir una cita que “va representar un abans i un després” per a l’esport del país, tal com recorda el llavors secretari general del Comitè Olímpic Andorrà, Josep Maria Cosan.

“En aquell moment no hi havia gaires instal·lacions esportives de primer nivell i l’organització dels Jocs va permetre impulsar nous projectes i accelerar-ne d’altres que ja s’estaven estudiant des de feia temps com el cas de la piscina dels Serradells”, recorda el també exconseller d’esports del comú d’Andorra la Vella. La piscina dels Serradells –projectada inicialment com a dues piscines de 25 metres, finalment olímpica per acollir els Jocs– el camp de tir de la Rabassa i les pistes de tennis d’Aldosa, a la Massana, van ser les tres noves infraestructures construïdes per acollir la cita. “Unes han tingut un gran recorregut, han estat un èxit socialment, unes altres van tenir una vida més efímera”, explica Cosan. Les proves de bàsquet, judo i vòlei es van dur a terme a instal·lacions ja existents, com l’estadi Comunal, llavors amb deu anys de vida, que va haver de ser condicionat per acollir les proves esportives i les cerimònies d’inauguració i clausura, per les quals es va construir una nova tribuna.

L’arrencada dels IV Jocs dels Petits Estats el 21 de maig del 1991 va suposar la culminació d’un somni que havia començat pràcticament un dècada abans, en el Congrés Olímpic de Baden-Baden l’any 1981 quan es van mantenir les primeres reunions per tal de potenciar esportivament els països amb menor potencial. Amb el Comitè Olímpic Internacional (COI) “van ser molts mesos de reunions on Andorra sempre va ser-hi present de forma molt activa i hi va tenir un pes molt important”, recorda Cosan. Coincidint amb la cita olímpica de Los Angeles del 1984 es va acceptar la creació dels Jocs dels Petits Estats d’Europa, amb la participació d’Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, San Marino i Xipre a més d’Andorra. Explica Cosan “a partir de llavors es van impulsar moltes noves federacions que el país no tenia i que eren imprescindibles per al COI per poder entrar a participar en els nous Jocs. A Los Angeles, per exemple, l’atletisme va competir sota bandera olímpica perquè encara no teníem una federació. Havíem estat a Mont-real amb el tir i la boxa el 76, també a l’esquí, però la nostra presència olímpica era pràcticament testimonial”.

En l’àmbit esportiu, els Jocs, que es van inaugurar amb la presència del president del COI, Joan Antoni Samaranch, Joan Martí Alanis, Copríncep episcopal i bisbe d’Urgell, el príncep Albert de Mònaco o la princesa Nora de Liechtenstein, a la llotja del Comunal també van representar un salt qualitatiu per a Andorra, que va tancar la seva participació amb 14 medalles (Islàndia va encapçalar el medaller amb 64 metalls) el doble que a Xipre 89. Un any després, cinc atletes andorrans series als Jocs de Barcelona 92.

Més de 2.000 persones al Principat entre atletes, entrenadors, jutges, àrbitres, premsa i personalitats van passar per Andorra en aquella primera edició dels Jocs que Cosan recorda “com un èxit organitzatiu per la implicació de totes les parts, els comuns d’Andorra la Vella, Escaldes, Sant Julià i la Massana, on es disputaven les proves i la gran ajuda del COB”, el comitè organitzador de Barcelona 92. La competició es va poder veure a més per TVE i la televisió francesa. “Volíem fer conèixer Andorra esportivament i ho vam aconseguir”, conclou Cosan.