El dia dels veterans

En un país de neu i on l’esquí és l’esport nacional sempre és complicat establir comparacions o distincions, però si s’hagués de concedir un reconeixement a la competició de més solera i continuïtat probablement aquest seria per al Memorial Manel Cerqueda, una cursa organitzada per l’Esquí Club d’Andorra (ECA), que té el nom del primer president del club i que s’apropa a la trentena edició. A la cita no hi ha primeres figures, en tot cas podríem dir que hi figuren alguns que en el seu dia van ser-ho. Perquè és una cursa per a veterans, que també funciona com a campionat nacional de la categoria i accepta participants des dels trenta endavant. Des del seu inici que no ha canviat ni nom ni format, dues mànegues de gegant a Arcalís en què malgrat que tot­hom ja té una edat i els cos no està per a sufocades, apareixen rivalitats i ganes de demostrar maneres i rapidesa.

Pilar Guiral, secretària a l’ECA des de fa 35 anys, ha vist passar totes les edicions del memorial, que fa anys va tenir una etapa esplendorosa, “en la qual ben bé hi havia dos-cents participants. Ara no és tan nombrós, però segueix reunint la gent de l’esquí del país i corredors que han estat en cada edició”, assegura.

La causa que ara la concurrència hagi acabat reduïda a menys de la meitat dels anys d’esplendor són els nous temps. Abans la reglamentació era més laxa, però amb l’arribada de normatives i una lògica preocupació per la seguretat, als participants se’ls exigeix la corresponent llicència i material obligatori. I alguns dels que concorrien a la cita sense ser presents en altres competicions s’ho han anat rumiant.

Patrick Toussaint, de 55 anys i esquiador andorrà destacat en el seu dia, és un dels que no falten a la cita. “Més que la competició s’ha de destacar pel seu valor social. Permet que cada any es reuneixi gent de l’esquí del país. Hi ha un ambient molt maco i ara encara veus competitivitat entre gent de la mateixa edat”, opina. En una de les coses en què es va fixant cada any és en el seu número de dorsal. En una prova en què la veterania és un grau els participants de més edat són els que tenen els dorsals més baixos. “Jo potser vaig començar amb el 150 i ara ja anem pel vint o el trenta, te n’adones que et fas gran”, bromeja. En aquest sentit recorda, per exemple, un esquiador que acostant-se als noranta no dubtava a seguir passant portes. Guiral tira de memòria i assegura que deu ser l’Irvine Fortescue, que havia esquiat a Àustria i que es va traslladar al Principat per no fallar durant molts anys. Perquè la competició s’ha nodrit d’autòctons però també d’altres països, amb representació de clubs catalans o anys enrere de molts britànics que estaven al Principat. I Toussaint recorda també com s’apuntava a la prova la gent del VPC de rugbi, que venia amb la samarreta amb la qual jugava els partits.

També en temps pretèrits després d’un matí d’esforç, neu i retrobaments s’esperava amb ganes la cloenda, un dinar a l’Hotel Rutllan que es convertia en tot un esdeveniment. “Pel nombre de presents i per l’ambient que s’hi respirava era com una boda, amb la gent alçant els tovallons i aquestes coses.” Tot un esdeveniment que acabava com aquell que diu a tocar de l’hora de sopar. Ara les coses han canviat una mica i el moment per intercanviar opinions i recuperar forces es resol amb un pica-pica igualment animat. La tradició, però, continua viva com sempre, i amb incondicionals que esquiaran i competiran sempre que puguin per donar llarga vida a l’esquí del Principat.