Entregats a Indurain

Gairebé tres dècades, 29 anys, van haver de passar perquè el Tour tornés a visitar el país. 29 anys des de la victòria de Julio Jiménez i el cèlebre defalliment de Jacques Anquetil durant l’ascens a Envalira dos dies més tard, després d’una moguda jornada de descans al Principat plena d’excessos que ja formen part de la llegenda de la cursa. Aquell 1993 Miguel Indurain forjava el seu mite. Escrivia el tercer capítol d’una història encara no igualada després de la caiguda als inferns de Lance Armstrong: cinc victòries consecutives a París.

La ronda francesa arribava a Andorra, procedent de Perpinyà, en una etapa de 231 quilòmetres, la primera de tres jornades pirinenques on els corredors afrontaven setze ports de muntanya amb dos finals en alt. El primer aquell 19 de juliol a Alp. El recorregut amb final al Principat oferia nou d’aquells setze ports, tres dels quals andorrans, Envalira, Ordino i Pal. Indurain arribava com a líder destacat, amb més de tres minuts de marge sobre Álvaro Mejía i sis respecte al polonès Zenon Jazkula.

“En Miguel arribava als Pirineus amb marge i no va tenir gaires problemes per mantenir el lideratge, però no vol dir que fos un Tour senzill per a ell, tot i que es trobava en un gran moment a la seva carrera”, explica Perico Delgado, guanyador de la cursa el 1988 i llavors soci de luxe d’Indurain a l’equip Banesto. El navarrès no va passar excessius problemes en aquella jornada andorrana en la qual la victòria va caure en mans del colombià Oliverio Rincón, amb 1’50” de marge sobre el grup dels favorits, encapçalat pel suís Tony Rominger i dins del qual també va entrar Indurain, juntament amb Bjarne Riis, Jazkula i Mejía. Delgado recorda que es preveien atacs, sobretot per part de Rominger, que finalment va ser l’únic que va provar l’estat de forma del doble campió del Tour i del Giro. El fort vent, que va deslluir la jornada, i la bona feina dels seus companys van fer que Indurain no tingués problemes a l’hora de mantenir el mallot groc. “Rominguer va ser l’únic que va intentar provocar-nos problemes. Ell estava una mica més lluny a la general però amb Julián Gorospe i Marino Alonso vam poder controlar bé la situació”, explica Delgado. La batalla entre els outsiders va començar al quilòmetre 48 quan Rincón, Richard Virenque i Roberto Sierra van iniciar la seva aventura. El colombià es va desfer dels seus companys d’escapada i ja va coronar en solitari el coll d’Ordino camí de l’arc de meta a Pal. Mentre, per darrere, Tony Rominger provava un atac destinat al fracàs a només dos quilòmetres de la meta. El suís no desistiria i tornaria a provar l’estat de forma d’Indurain dues jornades més tard. Després de 29 anys d’espera, més de 100.000 persones van aclamar aquell 19 de juliol de 1993 Miguel Indurain per les car­reteres andorranes, molts dels quals vinguts de Catalunya i el País Basc. L’endemà, el Tour es va posar en marxa camí de Saint Lary, amb 228 quilòmetres de recorregut i cinc ports per endavant.

“Aquí, a Andorra, en Miguel va tenir un dia tranquil, però ho va passar molt malament tres dies després. Rominger va collar molt en la pujada del Tourmalet i en Miguel va tenir molta ajuda per part de Gorospe durant l’ascens, on va patir bastant. Per fortuna va poder recuperar durant el descens i quan va arribar al tram final de la baixada ja havia pogut connectar amb Rominger. Va ser un bon ensurt”, conclou Perico. Indurain arribaria als Camps Elisis vestit de groc, en la tercera de les cinc rondes gal·les en les quals es va imposar de forma consecutiva. Rominger i Jaskula van ocupar la resta de posicions del podi.