De qui ho porta a la pell

Es passa els dies gravant dibuixos a la pell. En Josep Àngel Diz, Pichu, és una d’aquelles persones que ha pogut portar a la feina la seva afició, dibuixar. Quan anava al col·legi, recorda, “no estudiava, només dibuixava”. I ara té un llapis tatuat al braç esquerre que li ho recorda. Sota aquest llapis s’intueixen unes lletres xineses amb el seu nom. Bé, amb el seu nom no, amb el de “Joseph Andrews”. I és que quan es va fer el primer tatuatge, als divuit anys, el tatuador es va equivocar i li va posar un altre nom més llarg, segurament per cobrar-li més.

Malgrat l’error, al seu primer tatuatge aquest encampadà de 33 anys li deu molt. Va ser mentre li gravaven que el seu cervell li va fer un clic i va pensar que ell també podria fer allò. Va estudiar un curs, va esperar cinc anys per sentir-se preparat i va decidir obrir el seu propi negoci a Andor­ra la Vella. De quan va començar a tatuar, és clar, també té un tatuatge, una mena de trivial que llueix al braç, al costat del llapis. “Al principi ho feia cagat, no prenia cafè, sinó herbes relaxants”, explica. Ara, tot i l’experiència, afirma que continua sentint pressió sobre cada tatuatge que fa.

El millor de treballar per a un mateix? En Pichu ho té clar, pot fer l’horari que vol i cobra més que si treballés per a un altre. Tampoc dubta a l’hora de respondre què és el pitjor de ser un emprenedor i portar un negoci sol. “Li dediques moltes hores i això afecta la salut, jo ara porto ulleres, i tinc problemes a les cervicals i als colzes”, comenta. És per això que des de fa un any s’ho pren amb més calma. S’ho pot permetre. El negoci li va molt bé i cada vegada hi ha més joves i persones grans que s’animen a fer-se un tatuatge. Entre ells, es troba un noi que es va tatuar unes estrelles i que al dia següent va tornar perquè a la seva xicota no li agradava i volia modificar-lo, o dones que li han demanat que els gravi frases al pubis com “sorpréndeme”.

Una llista de clients molt variada, a la que s’hi afegiran a partir de gener uns de molt especials: dones que han patit càncer de mama i a les que amb la col·laboració de l’Associació Andorrana Contra el Càncer (Assandca) els reconstruirà l’arèola de forma gratuïta. “Ja he tatuat pits per tapar la cicatriu i és molt xulo, t’expliquen la seva història i moltes vegades ploren”, diu.

I és que assegura que la llitera on s’estiren els seus clients és com un divan de psicòleg. Ara, ell ho té decidit, si hagués d’escollir una professió diferent a la de tatuador seria monitor de parapent.