L'hora dels millennials
Quan es viu per treballar
Cristina Garcia, terapeuta ocupacional infantil, gestiona amb 29 anys el seu propi centre per a infants
Quan es viu per treballar
ACristina Garcia li encanta viatjar. El darrer gran viatge que ha fet va ser al Perú tres anys enrere. No és casual que l’última vegada que va donar-se el plaer d’agafar les maletes i marxar ben lluny fos el 2013, perquè aquell any va obrir Xirinxina, el propi centre de teràpia ocupacional infantil a Andorra la Vella. Des d’aleshores, aquesta jove de 29 anys no ha tingut temps per gaire més que no sigui treballar i intentar fer avançar el negoci.
Garcia va estudiar teràpia ocupacional a Terrassa. El nom de la carrera pot enganyar, però no té res a veure amb el fet de buscar feina. Com ella mateixa explica, és una barreja entre logopèdia, fisioteràpia, psicologia, treball social... “Treballem amb la persona com un global”, sintetitza.
Malgrat que va començar exercint de terapeuta en residències d’avis, poc després, i una mica de casualitat, va anar introduint-se en l’àmbit infantil i va acabar en un centre a Barcelona dirigit a nens i adolescents. Del treball amb la gent gran diu que és “molt maco i agraït”, però que l’objectiu de la teràpia és “el manteniment”. Treballar amb nens, en canvi, és més “motivador”, perquè “el que fas afecta el seu futur”.
Barcelona li agradava, però volia tornar a casa. I així ho va fer. Va veure que al Principat no hi havia cap centre de teràpia ocupacional infantil privat i va tornar amb l’excusa de muntar-ne un. Tothom li deia que els primers cinc anys hauria de tenir paciència. Ja en fa tres i ara s’ho creu. “No em pensava que fos tan complicat, sobretot que algú [de les institucions] t’ajudés una mica.”
A Xirinxina, Garcia estimula el desenvolupament dels nens. Ho fa a través del joc, en una sala que recorda un chiquipark. Hi acudeixen nens sense diagnòstic o amb una afectació molt lleu (casos de TDAH, retard maduratiu...). Segurament, el que li ha resultat més difícil és crear la cartera de pacients, que a dia d’avui encara considera que no té feta. Segons Garcia, hi té a veure el fet que la figura del terapeuta no es coneix.
Xirinxina li suposa molt d’esforç i sacrifici, i poc rendiment econòmic. De fet, per mantenir-se treballa al matí a l’escola especialitzada, també com a terapeuta de nens. La pregunta és gairebé obligada, se’n penedeix d’haver obert el centre? “Per una banda, no, perquè m’agrada el que faig, però per l’altra, sí, perquè és molt esclau i deixes de fer tot el que comporta temps i diners, com ara viatjar.”