L'hora dels millennials
Atrevir-s'hi
Marta Vendrell és arquitecta i fa cinc anys, quan en tenia 27, va obrir el seu propi estudi
Marta Vendrell
Un tronc d’arbre rep els qui entren al despatx d’arquitectura de Marta Vendrell. Llums de disseny, contrastos de fusta clara i fusta rústica, la fermesa d’una taula de metall i la senzillesa d’uns palets fets mobiliari omplen un espai diàfan, obert, amb mola llum natural. L’ànima creativa de la seva impulsora es percep abans que aquesta obri la boca i ho confirmi. Té 32 anys i en fa cinc que es va atrevir a apostar per l’arquitectura. Tenia només 27 anys i ni la crisi econòmica ni la conveniència de continuar el negoci familiar la van frenar a l’hora d’obrir empresa pròpia. Però, per què llançar-se a la piscina sense saber si hi hauria aigua? Doncs per què no fer-ho volia dir llançar per la borda tots els anys d’estudi de la carrera. “Si em posava a fer una altra cosa, després tornar a la professió hauria estat molt complicat”, explica. Així, va posar en marxa Apunt d’arquitectura, acompanyada de David Puntas, el marit.
La Marta explica que ser jove i ser dona encara és un obstacle en el món dels dibuixants de cases. “Sovint busquen un home”, assegura. En aquest sentit, comenta que el tàndem que forma amb la parella la beneficia. De vegades ell fa el primer contacte i després, si els clients són un matrimoni, és la dona qui acaba prenent les decisions i s’entén millor amb ella.
“L’edat també és un problema”, sentencia. Els complica arribar a projectes grans. L’experiència i els contactes fets amb els anys són crucials per aconseguir contractes. Per això, la Marta reivindica que es facin més concursos d’idees des de l’administració. “Si fa por que un despatx jove agafi un projecte gran, ens podem associar amb d’altres”, proposa. Amb tot, la joventut també té avantatges. “Penso que la comunicació amb el client és més fàcil i l’estil dels projectes és més modern, amb un aire nòrdic”.
Entre els seus referents hi ha el despatx olotí RCR, que fa poques setmanes ha estat guardonat amb el Premi Pritzker, considerat el Nobel de l’arquitectura. “Fan arquitectura sense pretensions, molt adaptada al lloc”, explica. “Potser no ho sembla, però els projectes més senzills són els que acaben costant més”, afegeix. I ella? S’hi veu fent-se gran com ells en el futur? De moment té ganes de seguir funcionant i anar creixent sostingudament. “Preferim dir que no a algun encàrrec més que no pas créixer sense mesura”, ressalta.