Obres de precisió

Embrancar-se a estudiar medicina no és cap broma i cal tenir-ho clar. Arribar al final del camí, és a dir, acabar la car­rera, deu ser una bona mostra que la decisió va ser la correcta. I és que la de metge és una professió que, com a mínim, ha de ser vocacional. És el cas de Julià Àlvarez, de 22 anys, que assegura que des de ben petit havia tingut la idea al cap. A més, una família molt vinculada a l’àmbit mèdic el va acabar d’empènyer. Ara, fent cinquè a la Universitat de Barcelona, mira ja cap al futur i es planteja en què s’especialitzarà. “Vull fer cardiologia, i si puc, en un hospital de referència”, explica. Per què? No pas perquè sigui fàcil o per una qüestió romàntica. “Ho vull fer perquè és una especialitat mèdica molt àmplia. Té moltes branques”, justifica.

En tot cas, faci el que faci com a metge, sembla que la precisió serà un valor clau per al seu èxit, igual que la sincronia i el treball en equip. Totes aquestes qualitats les treballa mentre fa pràctiques a l’Hospital Clínic de Barcelona i també quan en surt: des de fa aproximadament un any s’ha aficionat al rem, un esport que li va bé per desconnectar. “Quan estic molt saturat d’estudiar, fer rem m’ajuda. Fa que la resta de coses vagin millor”, comenta. És una activitat que no practica a Andorra –el rem es pot fer al mar, en llacs o en rius de característiques diferents del Valira– però que el manté connectat al país. Amb amics que estudien a Barcelona i a Tolosa es van animar a crear el Club de Rem d’Andorra, un projecte que el Fòrum Nacional de la Joventut d’Andorra (FNJA) ha adoptat i els ha ajudat a tirar endavant. Julià entrena quatre dies la setmana i ja ha participat en algun campionat universitari.

A més de la qüestió del rem, aquest jove nascut a Sant Julià de Lòria també és actiu a l’FNJA, i tot i que no forma part de la taula permanent, explica que li interessen els projectes que s’hi couen i la política en general. De moment no milita en cap partit, però la segueix de prop, des de la bar­rera. De segur que la família hi té molt a veure: el seu pare és el ministre de Salut, Carles Àlvarez. I com és ser fill d’un membre de l’executiu? Doncs vol dir tenir un pare molt enfeinat. “Té molta càr­rega, però és un orgull quan veus que el país va bé”, explica.

Ara es mira Andorra des de Barcelona i no descarta tornar-hi en el futur, però de moment per ell és hora de menjar-se el món.