Medicina i lletres, a estones

Diu que no és una escriptora habitual. Que de fet li agraden molt les ciències, però el cert és que amb una obra de 200 paraules la Nerea Iglesias ha estat capaç de captivar el jurat del segon concurs Carnet Jove de Microrelats. “No sabia gaire el què era, però vaig veure-ho anunciat, m’ho vaig mirar i vaig pensar que si no tenia gaire feina ho intentaria”, recorda.

I ves per on que l’assignatura de psicologia que estava cursant li va servir d’inspiració. La Nerea, de 22 anys, estudia medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i se li va ocórrer ficar-se en una ment obsessiva. “L’inici del relat pot semblar una història d’amor, però després descobreixes que no, que és la història d’una persona obsessiva, que pateix un trastorn mental. Assegura que li agrada escriure “si trobo la inspiració, no m’agrada asseure’m i forçar si no estic inspirada”. De totes maneres, un vessant de lletres deu tenir, perquè confessa que li agrada jugar amb els sinònims. “M’agrada molt utilitzar-los, dir la mateixa cosa però de maneres molt diferents. I per inspirar-se mira molt el seu voltant i pot fer parlar coses que d’entrada poden semblar insignificants, “com una pedra”. “D’un altre microrelat que vaig fer i que em van donar un premi al Diari, vaig escriure com algú extern veia l’escena de com a algú altre li feien una caricatura”, explica. I reconeix que malgrat que no ho fa sempre, de tant en tant també escriu per a ella, per externalitzar coses que necessita. Per a ella, l’escriptura és una bona via de comunicació. “A vegades quan parlem és difícil trobar les paraules, però si tenim temps per escriure i polir bé el que volem dir, és millor. I, de fet, escriure, ja és com si compartissis la història amb algú”, manifesta.

Tenir habilitats amb les paraules també ho troba útil per a la medicina. “Cal triar bé les paraules, a vegades quan has de dir alguna cosa als pacients pot ser molt impactant o ho pots suavitzar”, remarca.

Ara bé, el seu futur el veu a través de la medicina, no de la literatura. Tot i així confessa que amb la seva germana bessona fan un bon tàndem –ja la va ajudar a polir la seva història– “i després del premi ens hem plantejat si aquest microrelat no podria ser l’inici d’una història més gran. I potser provar sort per si li agrada a alguna editorial. A veure què en surt de tot plegat!”.