Una vida als escenaris

Representacions amb les joguines, imitar personatges i imaginar-se escenes on ella era la protagonista. Així va començar l’amor per la interpretació de Núria Montes, actriu ordinenca de 27 anys, que ha vist com la vida l’ha anat portant per diferents escenaris de teatres i platós de televisió. “Va ser la meva mare qui em va apuntar a l’aula de teatre i dansa del comú d’Andorra la Vella sense que jo li ho demanés i així vaig anar entrant en aquest món”, comenta la jove. A partir d’aleshores aquella afició es va convertir en passió i a mida que s’anava fent gran es va adonar “que era una sortida professional per a mi”, i en veure també com el seu amic Boris Cartes entrava a l’Institut del Teatre de Catalunya. “Una cosa va portar a una altra, vaig decidir “tirar a lo loco” i va ingressar al centre d’interpretació català amb divuit anys per iniciar el grau en interpretació escènica.

Una de les experiències que recorda amb més estima va ser la creació de la companyia Menú Teatral, amb la qual va guanyar un concurs i una subvenció privada que li va permetre seguir endavant. “Vam fer un espectacle i fins i tot una petita gira per Catalunya, on ens vam haver d’espavilar i fer també de productors, tècnics, vestuaristes...”, recorda Montes. Posteriorment ha sortit a la petita pantalla en sèries de televisió com La Riera o Com si fos ahir, de TV3, i a Bany Compartit, de TVE, i assegura que si hagués de triar entre els escenaris o els platós “no sabria quin m’agrada més perquè el teatre és molt sacrificat i el cinema té més oferta”. Actualment, l’actriu està a l’obra Com menja un caníbal, una proposta que combina música, circ i interpretació, i que s’ha aturat a causa del coronavirus.

Però l’actuació no és l’única faceta professional de l’ordinenca, qui també ha fet de directora i dramaturga amb una proposta que li van fer des de Som-hi Teatre: un espectacle infantil inspirat en el conte Artur i Clementina, de l’escriptora Adela Turin. “Em va sorprendre molt perquè no tinc experiència amb els nens i era un llenguatge que em quedava molt lluny.”

Així mateix, explica que no descarta mai tornar a Andorra “perquè sempre que puc vinc, ja que hi ha moltes coses per fer”, i que ara està liderant un projecte sobre la guerra civil espanyola el qual té moltes ganes de poder explicar, però que “de moment ha quedat en stand-by”.