Entrenaments de competició

El MoraBanc Andorra compta amb una de les bases més grans del país, però tot i això és molt complicat aconseguir que els jugadors de la casa puguin arribar i competir al primer equip. No obstant això, cada cert temps en surt algun que té opcions de destacar i optar a fer-se un lloc en una disciplina d’alt nivell, i qui sap si en un futur jugar al MoraBanc. És el cas per exemple d’Albert Pons (19 anys, a punt de fer els 20), que entrena habitualment amb el primer equip. Va començar amb “sis o set anys” al BC Escaldes i va passar a jugar amb “uns nou o deu” al BC Andorra, on ha crescut fins arribar al sènior B. El curs passat, una vegada va acabar la selectivitat, va optar per quedar-se a estudiar a Andorra un grau superior de gestió de pimes, que té una durada de dos anys, compaginant-ho amb el segon equip.

Malauradament, l’estiu passat el filial va desaparèixer i el club van proposar-li anar a jugar al Sedis durant aquest curs per seguir progressant, i a banda fer sessions de tecnificació individuals amb el tècnic Xavi Luque. Les lesions al primer equip durant el tram inicial de la temporada van fer que el truquessin per anar a un entrenament. “Suposo que els va agradar com vaig entrenar perquè em van seguir cridant”, assenyala Pons, que explica que “al principi se’m va fer molt estrany, el salt de nivell era tan gran”. Malgrat no jugar partits regularment, Pons considera que aquest any és de creixement. “Per mi entrenar amb un equip ACB és com si estigués fent una competició. No és allò que diguis que he perdut un any i estic aprenent moltíssim.”

La seva bona feina als entrenaments el va portar a ser convocat en alguns partits, i la gran recompensa va arribar el 22 de desembre a Itàlia, una data i escenari que “recordaré sempre”. Va disputar 15 minuts del duel de l’Eurocup contra la Virtus de Bolo­nya, en què va arribar a anotar dos punts. “És un partit que em marcarà per sempre”, comenta el jove jugador, que recorda especialment els moments previs al duel. “Ja m’havien comentat que era possible que jugués, però jo pensava que seria un o dos minuts”, indica el jove jugador, que explica que es va sentir “molt estrany a pista perquè estava acostumat a veure aquests partits per la televisió o des de qualsevol lloc, però una vegada ets allà no hi penses tant”.

Pons voldria jugar en una lliga júnior francesa l’any vinent, on vol seguir creixent com a jugador i apropant-se a un objectiu final: “El que tinc molt clar és que em vull dedicar al bàsquet, o almenys intentar-ho fins al final”, i en un futur, qui sap, “representar el meu equip i el meu país”.