35 anys junts

Malgrat que per al dia a dia el Jordi Cerqueda es mou en un Volkswagen Touareg –se’l va comprar fa un any i mig perquè “tenia ganes d’un cotxe gros”– al seu garatge guarda una relíquia de la qual no es desprendria per res del món. I amb la qual de tant en tant encara el veuran fent un volt per Andorra: el Lancia Montecarlo que fa 35 anys li van regalar els seus pares i que avui ja s’ha convertit en tot un clàssic. No va ser el primer vehicle que va tenir –aquest honor l’ostenta un Alfa Romeo– però sí que un amb els quals ha fet més viatges mítics. Com el de noces, que els va dur a ell i a la seva dona a la Toscana, Venècia i el nord de França. “Vam haver de fer les maletes a mida perquè té el portamaletes molt petit i no ens hi cabien!”, recorda l’exsecretari d’Estat d’Esports.

Fins i tot recorda el moment en què les claus del Lancia Montecarlo van ser seves. “Tenia 25 anys i el vaig triar perquè m’agradava molt el model. Vaig anar a recollir-lo a l’Ospitalet”, explica. Un model, a més, que amb el pas dels anys ha anat guanyant catxet perquè se’n van fabricar poques unitats. Només 5.000, i ara és força estrany trobar-ne: de fet, és l’únic que hi ha d’aquest model a tot el país. Amb tot, malgrat la raresa, al mercat del col·leccionisme no s’ha apujat tant de preu com ho han fet altres clàssics de l’època. “No té valor econòmic important però sí molt de sentimental”, assenyala mentre se’l mira.

Però clar, per molt d’amor que li tingués al cotxe, la família va començar a eixamplar-se i les dues places que ofereix el van relegar a moments només d’oci. “Quan van néixer les nenes el vam haver de substituir per un de més gran i durant molts anys no va funcionar”, diu. Aturat va estar fins que un bon dia va arribar el Ral·li de regularitat (la competició està pensada per als clàssics) i allà van tornar les sortides, les voltes i també va obrir-se l’etapa en què Cerqueda es va involucrar en l’Associació Andor­rana de Vehicles Antics. Arran de l’entitat, aquest esportiu de l’any 81 ha tingut una nova vida: “va sortint per les trobades de l’associació... i jo, a més, cada dissabte el trec per fer una volta perquè no és massa bo tenir-lo molt temps aturat sense fer-lo rodar”.

Malgrat sumar més de tres dècades d’anades i vingudes, el Lancia s’ha comportat sempre. “No m’ha deixat mai tirat i malgrat els anys que té funciona molt bé!”, exclama l’amo. Això sí, les comoditats que amb els anys la indústria automobilística ha anat incorporant, al Montecarlo no van arribar. Ni aire condicionat –si fa calor a dins, s’abaixa la finestreta com s’ha fet tota la vida– i un motor ben sorollós. Però és que tot no es pot tenir.