Adéu dramàtic
Oriol Viella. És membre del grup Hysteriofunk i d’altres projectes sonors, a més de director de l’Espai Música Moderna. Darrerament s’ha hagut d’acomiadar del “cotxe de la seva vida”, un Volkswagen Golf.
el Volkswagen Touran li va bé tant per anar de concert com per als viatges familiars.
Els cotxes són un munt de ferralla ben estructurada, però dir-los adéu pot ser un procés ben traumàtic. Sobretot al cap dels anys, les vivències que hi tenen lloc s’acumulen i acaba convertint-se un element familiar i estimat. És el que li ha passat a l’Oriol Vilella, que no només ha hagut d’acomiadar-se del cotxe que l’ha acompanyat durant uns quinze anys, sinó que ha hagut de desfer-se del vehicle dels seus somnis, el Volkswagen Golf. Les circumstàncies familiars l’han dut a vendre’l. “Quan ets jove hi ha un cotxe que t’agrada, i a la meva generació, el Golf era una icona”, exposa. “Jo no me’l vaig poder comprar amb vint anys però ho vaig fer amb trenta” explica. I no només era la moda el que el va dur a desitjar-lo. Per ell, tenia tot un simbolisme, perquè el primer model de Golf va aparèixer el 74, l’any en què ell va néixer. Segurament el dol serà dur, perquè ja se sap que els músics i la carretera tenen una relació ben estreta. Té un bon grapat de quilòmetres a l’esquena, que l’han dut a fer concerts arreu. “M’ha portat a tots els concerts. Podia plegar els seients de darrere i m’hi cabia tot el material”, rememora. Evidentment, l’actual Volkswagen Touran que condueix pot fer la mateixa funció amb escreix, però això no va de practicitat sinó de nostàlgia. I encara un altre petit drama afegit: Vilella esperava que el fill, que ara té dotze anys, pogués aprendre a conduir amb el Golf, un anhel familiar que quedarà per complir.
Penes a banda, per a l’Oriol el cotxe (el que sigui) és un espai sagrat per escoltar música. D’una banda, no mira la butxaca quan es tracta d’escollir l’equip de so d’un cotxe nou. “Si es poden posar vuit altaveus, millor que quatre. I si en són setze, millor que vuit”, assegura. De l’altra, tot viatge que fa comença amb la litúrgia d’escollir el so que l’acompanyarà. “Em poso davant l’armari dels CD una bona estona per veure què em ve de gust”, detalla. “Si anem a Andalusia, m’emporto música de carretera. En funció del viatge, em munto la pel·lícula”, confessa. També reconeix que els seus vehicles es regeixen per la dictadura del conductor, on el pilot té el poder absolut d’escollir què sonarà. Això sí, assegura que quan viatja amb la família fa alguna concessió. “Els meus fills n’estan fins al monyo de no poder escoltar la música que els agrada, però ara tinc l’últim àlbum de la Rihanna al cotxe i el poso de tant en tant”, admet. Això sí, no li costa gaire el gest perquè ell també en gaudeix. “La Rihanna mola”, assevera.
UN COTXE MÍTIC RERE L'ALTRE
El cotxe més anhelat, el Golf, no el va poder comprar fins als trenta, però abans els vehicles que el van acompanyar no eren qualssevol. El primer va ser un Datsun Sunny japonès que havia estat dels pares i era l’enveja dels amics barcelonins. El segon va ser un Peugeot 205 descapotable heretat de la germana.