Cotxes de vida llarga

EL currículum de conductor de Pep Escolà és un d’aquells on figuren pocs cotxes però amb moltes hores de carretera. “Sóc de fer-los durar, de cuidar-los. M’agrada tenir-los fins que diuen prou, perquè els sento com quelcom meu”, s’explica. Tres vehicles de propietat des que començar a conduir de ben jove i fins avui en són la mostra. El que du ara (a mitges amb la dona, tot s’ha de dir) és un Honda CRV de color verd que es va comprar fa setze anys i que ja acumula uns 200.000 quilòmetres. I n’està encantat de la vida, amb l’Honda. “No m’ha deixat mai tirat i hi he anat sempre contentíssim”, assenyala tot orgullós mentre se’l mira. I fins que duri, perquè no pensa pas a renovar-lo en breu.

Amb tot, es confessa ben poc amant dels vehicles ni de la car­retera –“els viatges més llargs que faig conduint són per baixar a Barcelona i quan fem desplaçaments amb el rugbi sempre vaig de paquet”–detalla. Ni li interessen ni li agraden gaire els vehicles, i això que va créixer en una família de professors de conducció i ha viscut ben a prop la passió pel motor. “Els pares tenien una autoescola a Lleida i els meus germans van voler seguir amb el negoci. En canvi, jo mai m’he vist treballant-hi”, ressalta. I malgrat el poc amor que senti pel sector de la locomoció, quan va ser l’hora (i a la primera, això sí) es va treure el carnet de cotxe i també el de camió. Tenia bons mestres, ves.

El primer vehicle que va fer rodar quan va esdevenir un conductor amb tot els ets i uts encara el té clar a la memòria. Va ser un Citroën Dyane 6 pel que va pagar 40.000 pessetes. Des de llavors ençà, a més dels altres turismes que ha tingut també ha conduït algunes furgonetes, però aquestes pensades i habilitades per a la feina (Escolà té una empresa de càtering), i sempre ha rodat amunt i avall amb la prudència com a bandera. Fins i tot com a passatger. “Si no ho veig clar i no vaig amb gent amb qui tingui confiança i que no corri gaire, prefereixo fer aturar el cotxe i baixar”, comenta. I no ho diu pas per dir: fa un bon grapat d’anys, una nit tornant d’una festa major de la Seu d’Urgell va preferir no enfilar-se al vehicle del noi que s’havia ofert de conductor del grup i apanyar-se-les per pujar a Andorra... a peu! “Tothom anava una mica content i el que duia el cotxe no era gaire segur i vaig decidir no anar amb ells. No em va fer res, vaig anar caminant!”, recorda.

VOLTES DE TONELL AL PANTÀ D'OLIANA

Escolà va viure fa anys un gran ensurt a la carretera tornant a Andorra amb un amic. La via estava molt molla per la pluja i en un dels revolts prop del pantà d’Oliana el cotxe va relliscar va caure 40 metres avall pel ter­raplè. Per sort, els va aturar una llosa enorme i per un pam no van acabar dins l’aigua.