De la tele al garatge

Que el Víctor Blasi condueixi un Volvo no és fruit de la casualitat. Aquell anunci que amb 16 anys va veure a la tele on es relataven les virtuts de robustesa i seguretat de la marca el va colpir. “I vaig pensar, quan condueixi, jo vull un Volvo!”, recorda. En tenir el carnet, però, el primer que va haver de fer és passar la prova definitiva per demostrar que sabia conduir: fer unes quantes voltes amb el seu pare, procés imprescindible perquè li deixés dur el cotxe de casa. Després d’allò, el Volvo encara hauria d’esperar uns anys: el primer cotxe que el Víctor va tenir de jovenet va ser un Opel Corsa que va fer rodar amunt i avall per tot Andorra, fins i tot –“això ho hem fet tots els del país...”, apunta– al pàrquing de Grau Roig després de les nevades per fer revolts.

Ara fa 12 anys va arribar el moment del cotxe desitjat: un Volvo XC90 de set places que conserva quasi com si fos de vidre. Tot i dormir al garatge, el resguarda sota una funda especial. I per què, triar un vehicle de set places? “Em fa gràcia portar els amics, sempre hi ha energia positiva i és divertidíssim”, s’explica. Així, encara recorda com, amb un grup d’amics precisament, van fer d’homes i dones de les neus un any pel gener quan van baixar d’excursió a Tàrrega i Belltall després d’una nevada immensa. Més que quan cau un temporal aquí, compara. “Els mossos d’esquadra dubtàvem que poguéssim passar, però una de les que anava al cotxe els va dir ‘ja veureu com sí que en sortim’... i així va ser!”, relata. D’allà va escapar-se en un tres i no res. “De fet, quan neva és quan més l’agafo. Surto a jugar...”, bromeja. Encara que algun (ben pocs) cop ha necessitat ajuda per treure’l dels llocs recòndits on s’endinsa –“amb el meu pare anem a fer bolets sense problema fins a punts on és complicat arribar”–: un cop, per feina, va haver de plantar-se en ple hivern i amb un paisatge ben blanc, en un punt ben abstrús de la vall d’Incles, on no hi havia ni carretera ni tan sols pista. Allà va necessitar un cop de mà per poder-ne sortir.

Ara, però, ja li volta pel cap la idea de renovar-se el cotxe. “L’any vinent, segurament”, afirma l’arquitecte. I, si no hi ha res que es torci, ja sap que repetirà de marca. Encara ha d’acabar-se de decidir pel model però, vaja, la seguretat que li va garantir aquell anunci que va veure de jovenet l’ha convençut per tornar-hi.