Amant del “ferro vell”

Lluís Dejuan no té fills. La seva canalla, diu, són els cotxes antics. Són família nombrosa, perquè en té cinc. Els enumera: un Citroën 11B lleuger, un Morris Miner 1.000, un Mercedes 200 dièsel, un Asquith i el seu preferit: un Peugeot 203. Al president de l’Associació Andorrana de Cotxes Antics (AVVA) li cau la baba quan en parla. Explica que cada setmana dedica almenys una hora a treure’ls la funda, netejar-los i posar-los en marxa. I, com si d’un àlbum de nadons es tractés, té un arxivador que conté l’historial de cadascun dels vehicles, amb fotografies, informació de les revisions i factures.

Definitivament, la passió de Dejuan pels cotxes clàssics no és només afició. Li ve de petit, però s’hi va rendir fa poc més de vint anys, quan va comprar el cotxe que inauguraria la seva col·lecció. Es tractava del Citroën 11B de color negre, que a l’època, als anys seixanta, es feia servir de taxi. “A mi sempre m’han agradat els cotxes del poble, els que voltaven pel carrer”, assenyala. Li va comprar a un farmacèutic que vivia a prop de Montpeller. Del viatge de tornada al Principat recorda que com la tapisseria del cotxe estava feta malbé va haver d’anar assegut damunt d’una caixa de cerveses i un coixí. “Vaig estar tres dies amb mal de cul!”, exclama.

Però anem al Peugeot 203, del 1954 i carrosseria d’estil americà. El va adquirir fa sis anys i diu que és el que fa servir més per anar a les concentracions perquè “em plau molt”. La història amb el Peugeot, no obstant això, ha estat un enamorament a foc lent. I és que quan el va veure per primer cop al garatge de la mansió de Lió on es trobava va pensar: “quina merda!” No li agradava el seu l’aspecte de “cotxe de mossèn”, la pintura d’un color gris apagat. Això sí, “per dins estava impecable i el motor en perfecte estat”, comenta. I per això se’l va quedar. Ho explica, és clar, mentre ensenya les fotografies que il·lustren l’abans i el després de la restauració. Ara, el vehicle llueix un color crema molt elegant. “Ha quedat maquíssim”, diu tot cofoi el seu propietari.

Dejuan afirma que “avui en dia per tenir un cotxe clàssic no s’ha de ser milionari”. En el seu cas li ha calgut sobretot ser romàntic i nostàlgic. Aquells anys de quan era petit assegura que el van marcar, i d’aquí que col·leccioni joguines d’aleshores i també “ferro vell”, com els anomena. Uns vehicles que, a diferència dels d’ara, “només que portis unes alicates, un martell i filferro ja els arregles”.

Una compra que es resistia

Quan Dejuan va escriure al propietari del Peugeot 203 per expressar-li la voluntat de comprar el cotxe, aquest li va contestar que no li volia vendre perquè no sabia qui era i volia que la memòria del seu avi continués amb el restaurador del vehicle. Dos mesos després, però, Dejuan va rebre un correu “ara ja sé qui és, li venc