Un cotxe robat?

Era a principi dels anys vuitanta i en Josep Maria Camp tornava de Tolosa, d’un viatge fugaç, d’anada i tornada en un mateix dia, amb un amic. Anava amb un Peugeot 604, de segona mà, un dels vuit cotxes que ha tingut des que condueix. L’excònsol de la Massana encara té ben gravat a la memòria aquell trajecte, el dia que el van acusar de portar un cotxe robat. Els gendarmes els van aturar i els van inspeccionar tots els racons. Maleter, guantera i capó van quedar ben regirats. Al cap d’aquella patrulla, després de revisar la documentació, se li va posar entre cella i cella que aquell cotxe havia estat sostret en el passat. Tot aquest escenari a Camp no li va fer gens ni mica de gràcia i encara menys que el portessin a la caserna més propera i el retinguessin. Així, enfadat, va acabar convencent el superior que el vehicle era totalment legal i comprat a la casa oficial. Els va dir que era el comissari d’Arinsal –com se’l coneixia per la bona col·laboració que hi havia amb la policia andorrana– i que truqués al cap dels agents andorrans per esclarir qualsevol dubte sobre la procedència d’aquell turisme. Camp explica que l’agent encaparrat havia begut més del compte i no s’hi acabava de clissar a l’hora d’inspeccionar la documentació.

Aquesta és una de les moltes anècdotes que Camp ha viscut en cotxe. Li agrada gaudir al volant i ara mateix ho fa amb un BMW 330 que ja fa uns catorze anys que l’acompanya, sigui per feina o per plaer. “Conduir em relaxa”, explica. No va de pressa ni fa carreres, observa el paisatge i, si s’escau, es fuma un puro. També és polit i sovint hi fa neteja, per dins i per fora.

A més del BMW, Camp guarda un petit tresor al garatge que només treu a passejar en ocasions especials –o quan els seus nebots li demanen per anar a fer una volta–. Es tracta d’un Mini de color granat comprat l’any 1989. És un cotxe que forma part de l’edició especial que va treure la casa amb motiu del trentè aniversari del model, que va néixer l’any 1959. Presumeix de no haver-li hagut de canviar mai cap peça, ni tan sols les catifes, ni la maneta de la calefacció, ni la car­rosseria. Tot llueix com el primer dia i té la força necessària per pujar alguns pendents en segona sense patir ni una mica. Això sí, l’absent direcció assistida demana uns braços ben preparats. Els 34.000 quilòmetres que ha fet tampoc no es noten gaire. És clar que l’ha ben cuidat: el lloc més lluny que ha conegut és Coll de Nargó.

El cotxe del príncep d’Andorra

Una vegada Camp va viatjar al Marroc en cotxe des d’Andorra amb un cosí. Esperant un ferri a Algesires, tot de nens se’ls van acostar per observar de prop aquella matrícula estranya. Bromista com és, Camp els va dir: “No us atanseu al cotxe perquè és el del príncep d’Andorra. No ho veieu, que ho diu a la placa?”