El cotxe més desitjat

Hi ha qui sospira per poder tenir el cotxe més gran i ostentós del mercat. La presidenta de la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD) assegura que no és el seu cas. “Sempre m’han agradat els cotxes petits, i perquè no n’hi ha un altre de més petit, perquè si no...”, bromeja. És per això que des de fa anys tenia posat entre cella i cella que es volia comprar un Smart. “Des que va sortir que m’agradava moltíssim, però és incompatible quan tens família i nens”, admet. Ara bé, l’agost passat es van alinear els astres per poder fer realitat el desig. “La meva filla ja està a la universitat, el meu fill ja campa per lliure i només quedem el meu home i jo, així que vaig dir: ara és el moment, em compro el cotxe!”, detalla.

A través d’una amiga que treballa al concessionari va obtenir tot el que volia. Diu que malgrat que pugui semblar el contrari, el cotxe li va a la perfecció per fer tot el que necessita. “El pots aparcar a qualsevol lloc, no gasta res, té molt nervi perquè són 90 cavalls i és molt confortable”, destaca. I el color? Vermell, com gairebé tots els cotxes que ha tingut perquè “trobo que és molt sofert. És que blancs... ja tinc els cotxes de l’empresa, i negre, ja ho veuré negre el dia que em mori”. I vermell també era el seu primer cotxe: un Panda 4x4. “Me’l va regalar el meu pare, encara no tenia els 18 i em va dir que ell ja faria el rodatge. Era una excusa per portar-lo ell, se sentia jove amb aquell cotxe”, relata.

L’Anna utilitza el cotxe cada dia. “No m’agrada gaire caminar”, admet, i per això li resulta pràctic un vehicle de mides petites. De fet, és el que ha trobat més semblant a una moto, el seu mitjà de transport preferit quan estava a Barcelona. “Aquí hi ha moltes pujades i a l’hivern amb la pluja, neu i gel em fa una mica de respecte”, assenyala. A més, assegura que cuida molt els cotxes, normalment no se li veu ni una ratllada –evita, per exemple, aparcar al carrer–. I sempre nets i brillants. “Mai he deixat un cotxe destrossat”, afirma.

Tot i l’amor que sent pel seu Smart, o la fresita, com li diuen alguns companys de feina, diu que no és un cotxe per viatjar. “Llavors necessites un cotxe més gros, també per seguretat.” De fet, a casa seva, home i fills, els agraden els cotxes grossos. Tant que quan va dir que volia un Smart “em van dir que no pujarien al cotxe, que ells no hi anirien. Ara, però, els encanta. No pensaven que anés tan fi i amb tanta potència”, comenta.

Més de 30 anys sense punxar

L’Anna admet que no entén res de mecànica i ressalta que afortunadament, “malgrat que algú no s’ho cregui, no he canviat mai una roda. No he punxat mai a la meva vida”, tot i els quilòmetres fets. Destaca, però, que és conservadora “i no em fico segons on”, intentant evitar trobar claus, vidres o pedres que rebentin la roda.