Quasi viure al cotxe

Segurament hi ha poques persones que passin tantes hores dins un cotxe com Josep Maria Arnabat. Fa 31 anys que es dedica a fer de professor d’autoescola i, com ell mateix reconeix, quasi que viu dins del cotxe. Això no fa, però, que fora de la feina, en dies de festa i vacances, li faci mandra tornar agafar el cotxe. Al contrari. “No m’afecta. De fet sovint fem viatges amb cotxe, de 1.000 i 2.000 quilòmetres. No tinc problemes”, afirma.

I és que en el seu cas la relació amb el món del motor li ve de lluny. Des dels 13 anys que condueix i amb 16 es va treure el carnet de moto per tal de poder tenir la llicència per competir. Ha fet enduro i motocròs. I també curses de cotxes. “La gasolina la porto a la sang”, explica. El carnet de cotxe va arribar quan feia uns mesos que tenia els 18 anys i curiosament, “ni amb la moto ni amb el cotxe me’l vaig treure a la primera. Tots dos a la segona”. El motiu? “Un excés de confiança”, confessa. Tants anys d’experiència conduint no van impedir que es confongués de pal a l’hora d’aparcar. “Un error que encara passa sovint a molts alumnes”, diu. I una experiència que comparteix amb els aprenents, sobretot amb aquells que es posen més nerviosos i que pensen que no se’n sortiran.

Tot i tenir carnet, el primer cotxe, “el primer que va ser meu”, no va arribar fins als 20 anys, quan el va poder pagar. Era un Citroën DS, “un cotxe molt gran, potser feia 5 metres”. Amb 13 anys, però, havia agafat el primer vehicle: una furgoneta Tempo. Les pràctiques i l’examen les va fer amb un Mazda 323 i el primer cotxe que va tenir a l’autoescola va ser un Peugeot 205.

Per les seves mans han passat uns quant vehicles, però la seva experiència com a mecànic fa que quan ha de comprar un cotxe per ensenyar a conduir sobretot es fixi en el par motor. “Vull que tingui força quan treballes a poques revolucions”, detalla. I ara utilitza models com el Dacia Sendero i el Mitsubishi Colt. “Ens van fantàsticament bé, ens aguanten més de 100.000 quilòmetres i el Sendero va molt bé perquè quedes alt, és més còmode i l’alumne hi veu molt més bé”, explica.

Deixa clar que per a ell el cotxe és “una eina de treball” i per tant no és dels que li passen l’aspirador cada dia. I en l’àmbit particular? “Sempre compro cotxes d’ocasió. Aquí tenim la sort que sempre saps qui l’ha tingut abans”, diu. Tot i la passió pel motor assegura que no corre gaire: “L’adrenalina ja l’he tret a les curses.”

SENSE POR I AMB MOLTES ANÈCDOTES

El Josep Maria assegura que no ha passat mai por fent classes de conducció. Ara bé, d’anècdotes en té per parar un tren. “Un dia em va atropellar una vaca”, apunta. A la recta de la Margineda, l’animal es va escapar de la cort i se’ls va tirar a sobre. No la van poder esquivar. “Va ser un ensurt, res greu”, tranquil·litza.