El geni antipàtic

El pas de Bob Dylan per Andorra sempre es recordarà amb un regust agredolç. Agre perquè ell ho va ser força ja des del moment que va posar el peu en terra nacional. I dolç perquè és innegable que la petja que ha deixat en la història de la música el situa a l’Olimp dels genis, i el recital que va oferir el 22 de juny del 2008 a Encamp en va ser mostra.

Estada prou fugaç (un parell de dies íntegres), sense cap mena de rebombori més enllà del que l’ar­ribada del seu tràiler immens, habilitat perquè ell hi faci vida. Res de premsa, res d’imatges públiques, cap (ni un) contacte amb l’exterior i mutisme; tot ben amanit amb una àuria de misteri. Així va ser l’aturada de Robert Allen Zimmerman per aquestes contrades que, de fet, va resultar molt complicada de captar per a la premsa. Dylan va prohibir expressament l’accés dels reporters gràfics al concert, que van haver de buscar-se la vida per intentar captar alguna instantània que testimoniés que el de Minnesota havia estat aquí. “Els nois de la televisió andorrana i d’un diari em van demanar permís per enfilar-se a la marquesina de la gasolinera i per mirar de recollir des de dalt alguna imatge. Però ni així, va ser impossible perquè estava tot ple de tanques”, recorda avui el Nacho, encarregat de la gasolinera situada just davant del camp de futbol de Prada de Moles, que va acollir l’esdeveniment. “Les fotos que hi ha d’aquella nit són totes preses des dels balcons amb teleobjectius”, rememora també Olga Areny, llavors consellera de Cultura d’Encamp i artífex de l’esdeveniment.

Va ser arran d’una amistat personal d’Areny que Dylan va incloure Andorra al tour. Com? “Tenia un amic que treballava a l’empresa que duia la seva gira i va sorgir l’oportunitat. Al final vam aconseguir portar-lo per un preu raonable”, explica. Més 300.000 euros per finançar el que acabaria sent un cert fiasco: de les 8.000 localitats disponibles se’n van vendre 4.000 –la meitat eren de seguidors de fora del país– i el comú va perdre-hi 200.000 euros. Era temps de vaques grasses, quan els pressupostos per a festes tenien 5 zeros. “Va faltar promoció a fora”, valora l’exconsellera, que encara té al cap els nervis dels dies previs i la pluja de crítiques passat el recital. “Però no me’n penedeixo, ho vam fer amb tota la il·lusió esperant que la gent respongués”.

I com és el geni, de prop? Maniàtic. I poc simpàtic, per dir-ho amb diplomàcia. Ni un “hola” va regalar al públic. “Vam rebre ordres explícites perquè ningú del personal de l’hotel el mirés a la cara o s’hi adrecés directament”, exemplifica Anna Arias, que llavors dirigia l’hotel Plaza, l’establiment escollit per fer nit. Volia discreció màxima, fins al punt que el rooming list, on s’anota la relació de clients i les habitacions on s’estan, contenia noms falsos per a les tres suites que tenia reservades. Dos dies sencers sense ni sortir-ne ni consumir res de l’hotel: tot el que va menjar venia de fora. “Ningú se li va apropar... però quan marxava un client de la cafeteria el va reconèixer i se li va acostar i l’equip se’l va endur ràpidament”, assevera Arias. Obsessionat per la seguretat, fins i tot va obligar a última hora a traslladar el camerino per por que l’ataquessin. “El mànager em va dir que tenia molta dèria que algú li disparés”, diu Moreno.

Fos com fos, Dylan va tocar sota el cel encampadà en una nit esplèndida i un públic entregat. “La gent es va enfadar perquè no era simpàtic. Però no el va anar a veure per la simpatia, sinó pel mite que és”, reflexiona l’escriptor Albert Villaró, un dels quatre milers de fans que van gaudir del directe de disset temes. I amb Blowing in the wind, com no podia ser d’una altra manera, es va abaixar el teló.