Daltabaix fronterer

El primer cap de setmana d’agost deu ser de les dates més assenyalades als calendaris dels hotelers i restauradors andor­rans (temporada d’esquí a banda). L’èxit turístic és assegurat a no ser que l’ingredient principal, el turista, es trobi la porta tancada. És el que uns quants van témer que passés el divendres 1 d’agost del 2008 a la tarda, quan una gota freda va anar a espetegar damunt la frontera amb l’Alt Urgell i única via d’entrada pel sud. La forta tempesta va fer desbordar el riu Runer i va causar diverses esllavissades, fet que va bloquejar la carretera (amb les cues quilomètriques consegüents). Cabassos de troncs, rocs i fang van anar a parar a la calçada i damunt l’edifici de la duana, que va quedar colgat.

Minuts abans del terrabastall, cap a les set de la tarda, en Valentí Bonet treballava a les dependències duaneres. La seva experiència a la muntanya li va fer percebre un vent excepcional. “Vaig notar que passava alguna cosa. Allò era qüestió de segons”, recorda. Ell va ser qui va donar l’alarma als quatre o cinc companys que hi havia a l’edifici. “Vam anar-nos-en corrents, d’allà. En poca estona estava tot inundat. Els cotxes que hi havia aparcats flotaven. Vam veure com es trencaven els vidres i com es feia malbé la porta de l’antic pàrquing, que era de ferro”, descriu. I és que, com van informar les autoritats del moment, van descarregar 59 litres per metre quadrat durant 40 minuts i de manera molt concentrada. Lucas Ibáñez, del Bar Canòlich, encara viu amb l’ai al cor les tempestes d’estiu. El record dels veïns sortint per la finestra aquell dia i del bar fet a miques l’angoixen amb raó.

El daltabaix a la duana va ser ràpid i contundent, igual que la mobilització posterior per a donar-hi resposta. Protecció civil, policia, bombers i autoritats, juntament amb els cossos de seguretat de l’estat veí, van desplaçar-se al lloc dels fets d’urgència. I la decisió que es va prendre al cap de poca estona va ser radical: la circulació de vehicles s’havia de reobrir a les 9 del matí de l’endemà. L’ordre del cap de Govern del moment, Albert Pintat, va arribar a les orelles dels responsables, que la van entomar amb determinació. Per a Francesc Areny, director de protecció civil, era un desafiament complex però assumible. “Sabia que comptàvem amb tots els equips. En cap moment em vaig estressar”, assegura. També assenyala que el fet que no hi hagués víctimes –a excepció d’un gos de la policia que va perdre la vida en el sinistre– facilitava el temperament.

A més dels conductors atrapats, la tempesta va capgirar especialment els plans de Jordi Garcia, director del COEX. Aquell primer d’agost a la tarda, cap a les cinc, havia sortit per la frontera a punt per gaudir de les vacances d’estiu. Va haver de tornar cames ajudeu-me per acomplir l’encàr­rec de les autoritats. Ràpidament es va arromangar amb la resta de cossos.

La nit va ser llarga i les pedres i el fang semblava que no s’haurien acabat quan arribés l’alba. Amb tot, una bona idea va desencadenar l’èxit de la missió: van fer baixar tres màquines llevaneus que van ser la clau per enretirar el tap de la carretera. Després de dotze hores es va aconseguir obrir un carril de pujada i un altre de baixada (i el cap de setmana turístic va quedar parcialment salvat). La feina, però, no es va acabar aquí per a ningú, tampoc per a Jordi Garcia, que no va poder fer les vacances fins a finals d’agost.

Després del sacseig, el manteniment dels torrents es va posar en qüestió. Hi insisteix Valentí Bonet, que es queixa que no hi ha prou prevenció. “I ara torna a estar brut i si no s’hi fa res tornarà a passar el mateix d’aquí a uns quants anys”, reflexiona. “Els topònims sovint tenen molt sentit. Per alguna cosa es deu dir riu Runer”, planteja.