Un túnel molt llarg

Els túnels són de les obres d’enginyeria més complicades que hi ha. Ara, sovint, és més difícil que les negociacions per dur-los a terme fructifiquin que no pas que es comenci a treballar sobre el terreny. És el que va passar amb el túnel d’Envalira, que va costar ni més ni menys que 36 anys d’estira-i-arronses començar a perforar la muntanya. Segons Globalvia, el grup que en té la concessió, el 1963 ja es va convocar un concurs d’avantprojecte del túnel. No va ser fins a l’octubre del 1998 que es va començar a excavar de veritat. A més, ja des dels anys 50 se’n sentia a parlar i, de fet, quan el Copríncep francès Charles de Gaulle va venir de visita, el 67, ja va dir que calia un túnel per unir els dos països. Quatre anys després de posar –o treure– la primera pedra, el 26 de setembre del 2002 a les onze del matí, s’obria al trànsit la tan esperada galeria subterrània, de 2,9 quilòmetres de llarg.

Sens dubte, les negociacions més intenses van ser els anys immediatament previs a l’inici de l’obra. No era fàcil definir d’on s’havien de treure els 74 milions d’euros que va costar finalment l’obra. Havien de ser públics totalment? Com havia de ser la concessió?

Qui va suar la gota gorda durant el tram final de l’obra va ser el ministre d’Ordenament Territorial del moment, Jordi Serra. Feia pocs mesos que s’havia fet responsable de la cartera i va haver de bregar amb els contratemps finals. “Tot just d’arribar al ministeri em vaig trobar un problema amb el sistema de ventilació. S’havia previst que fos vertical, que vol dir que s’havia de fer un forat des de dalt de tot de la muntanya fins al túnel. Allò era una obra faraònica que es va haver de canviar. Em vaig trobar amb un sobrecost ja d’entrada”, explica Serra. Però el maldecap més important que recorda era una qüestió internacional: per tirar endavant el projecte era necessària una modificació de la frontera. Calia aconseguir un tractat francoandorrà per fer una permuta de terreny entre Porta i el Pas. Entre el seu ministeri i el d’Exteriors, “amb molta mà esquerra i diplomàcia”, es va aconseguir que l’assemblea francesa ratifiqués el canvi. “Les negociacions amb l’alcalde de Porta van ser difícils. Era un bon home, però tossut”, recorda l’exministre.

D’aleshores ençà aquest forat ha evitat moltes aturades per posar cadenes. I és que es tracta d’una drecera necessària, sobretot els mesos d’hivern. El port d’Envalira glaçat pot ser tot un obstacle per a turistes, mercaderies i, és clar, veïns. Es calcula que el túnel pot arribar a estalviar uns 20 minuts de trajecte i salva pendents del 8%. El canvi el van notar especialment els veïns del Pas de la Casa, que si bé aconseguien una via ràpida de connexió amb la resta del Principat, ho van viure amb un sentiment agredolç: un fantàstic peatge de 4,70 euros donava la benvinguda a tots els turismes que volguessin estrenar la nova via. “Era un greuge important per als habitants del Pas”, assenyala Teresa Borra, que recorda que l’associació de veïns del poble va haver de batallar de valent per aconseguir una rebaixa per ells insuficient. Actualment, veïns i treballadors paguen el 50% del preu. “Són 3,30 € cada vegada, que són molts diners si has de passar cada dia”, es queixa Borra. L’associació reclama un cost zero. “Patim una discriminació respecte dels altres túnels del país, que són gratuïts”, insisteix. I una altra de les batalles inicials va recaure en els pares del nucli. Just després d’obrir el túnel el transport escolar va continuar passant pel port. “Els pares de seguida ens vam mobilitzar”, recorda Antònia Escoda.