L'autobús més mític
Corria l’any 1956 quan Climent Travesset i els germans Joan i Enric Pol van unir esforços per engendrar una marca que, amb els anys, esdevindria mítica a Andorra: el famós Clípol (la denominació ve de la fusió dels noms dels fundadors) que va començar a rodar per aquestes valls un 14 de juliol. Amb tres furgonetes petites adaptades amb seients laterals va arrencar tot. Eren els inicis del transport interurbà al país, encara que la Hispano Andorrana feia un grapat d’anys que rodava fent la línia cap a la Seu d’Urgell, l’Ospitalet i Acs-dels-Tèrmes perquè la situació llavors era la inversa i “moltíssima gent d’Andorra anava a treballar a fora”, explica Jordi Troguet, president del Grup Montmantell i que inclou també la Hispano Andorrana. En uns temps en què la possibilitat de tenir un cotxe era escassa, la majoria dels mortals –i també algun animal, tal com acredita una sanció que s’ha pogut documentar del 1917 imposada a Autos Pujol-Huguet per incloure al vehicle un cap de bestiar– necessitaven moure’s amunt i avall dins i fora de les fronteres.
I els Clípols van anar fent fortuna. A començament dels seixanta l’empresa va ampliar la flota amb tres autocars Mercedes 319. “Tenien les matrícules 1080, 1081 i 1082!”, recorda amb exactitud Jordi Gil, que a l’època era un jovenet que havien fitxat Travesset i Pol com a planxista i mecànic al garatge. Però de seguida es trauria el carnet i amb els anys esdevindria un xofer històric de la casa: fins al 2008 que no es va jubilar encara estava en actiu. “N’he fet molts, de quilòmetres! Diuen que anar i tornar a la lluna en són uns 700.000, oi? Doncs jo he anat i tornat diversos cops!”, riu. Els primers anys del Clípol molts dels viatges s’adreçaven directament als turistes. Sobretot francesos que al·lucinaven amb els paratges de muntanya. I, és clar, si volien veure de prop què oferia el país calia fer-ho com Déu mana i es van habilitar jeeps amb deu places, que també feien ruta per la neu si calia. També van arribar els viatges a fora, per dur els futbolistes als partits de la lliga espanyola, i les línies regulars a les escoles. Gil en va dur molts de nens al col·le cada matí. “He dut tres generacions. Recordo que fa anys a Miami Platja em vaig trobar una dona que devia tenir uns 50 anys i que em va aturar per dir-me: ‘Vostè m’havia portat al Janer!’”, explica orgullós. I llavors, quan els carrers no tenien l’amplada d’avui, pujar al Col·legi Janer no era pas una tasca fàcil. “Fàcil? Era tot un espectacle!, perquè quasi no hi havia ni carretera... com patíem!”, descriu el xofer. Aquells també eren anys en què els busos, que tenien una vintena de places, rodaven pel país abarrotats amb fins a 30 passatgers (alguns fins i tot havien d’anar una mica ajupits).
La demanda creixia i la competència, també. Es van crear noves empreses, que lluitaven com les antigues per cobrir totes les parròquies i la batalla pels clients va tensar massa la corda. “Tothom s’anava fent la competència i es robaven els passatgers entre uns i altres... fins que es va dir: ‘Això no pot ser’”, afirma Gil. Fruit d’allò va néixer el 1967 la Cooperativa Interubana, que inicialment va funcionar amb una associació de transportistes. “Els cotxes de les diferents companyies anaven passant de manera una mica desordenada i... és cert que la vida era dura per a tots”, rememora Gabriel Dallerès, president de la Cooperativa, que des del 1994 va esdevenir societat anònima.
Tot i que va arribar un moment que els Clípols van deixar de funcionar, en breu tornaran: amb la nova concessió de les línies de bus s’ha volgut recuperar la marca. Això sí, amb un aire renovat.