Davant del món

Són molts els dies que s’etiqueten amb l’adjectiu històric. Ara, que es mantinguin assenyalats al cap dels anys n’hi ha pocs. Un d’aquests dies excepcionals és el 28 de juliol del 1993. Per a Andorra i per a la llengua catalana va quedar marcat. Aquell matí, des de Nova York, el cap de Govern d’aleshores, Òscar Ribas, va pronunciar el primer discurs en català a les Nacions Unides. El país ingressava a l’organització per aclamació. La transcendència del fet ja la remarcava l’orador tot just en les primeres paraules que va articular. “Avui és un dia històric per Andorra [...]”, arrencava Ribas des de la tarima. Va triar aquell adjectiu per començar i el continua emprant ara per definir la jornada. “El record és el mateix. S’obrien les portes d’Andorra com a Estat de dret i això era un fet molt important”, rememora. L’autor d’aquelles paraules (que, en resum, van ser d’agraïment i de definició del caràcter del nou Estat membre de l’ONU) també pot fer memòria de la sensació que li causava adreçar-se a aquell auditori ple de màxims representants mundials. “L’escenari feia impressió”, admet, “però quan s’ostenta un càrrec com el de cap de Govern això s’ha de vèncer”, aconsella.

Un fet d’aquella magnitud, fruit d’un llarg procés, va ser executat per una delegació de tan sols quatre persones (a més d’algun privat i la premsa, que també va viatjar a l’altra banda de l’Atlàntic). L’equip el formava Ribas, Antoni Armengol (ministre de Relacions Exteriors), Jordi Cinca (aleshores secretari portaveu de Govern) i Eulàlia d’Ortodó. Aquesta última, amb tan sols 18 anys, coordinava la delegació. Per ella també va ser un dia històric. “Per al país, per a mi professionalment i també personalment hi va haver un abans i un després d’allò”, explica D’Ortodó, que avui és politòloga experta en relacions internacionals. “Hi havia una eufòria continguda.” Quan van llegir la resolució que confirmava l’entrada, “no recordo com vaig poder caminar des d’on sèiem fins a la zona de convidats fins al nostre lloc, que ja estava preparat”, recorda. “Tothom va començar a aplaudir. Només recordo que seguia el Jordi [Cinca]”, dibuixa.

És incert el moment en què es va decidir que el parlament seria en català (i no en cap de les llengües habituals a l’ONU) però D’Ortodó, que també va ajudar els intèrprets oficials a fer la traducció simultània, recorda que se’l sabia de dalt a baix. L’havia assajat amb Ribas diverses vegades. Anaven amunt i avall del car­rer de l’hotel on s’estaven, tots dos i la inseparable pipa del cap de Govern.

Però la llengua del discurs, que s’usava per primera vegada a la institució internacional (amb permís de la intervenció de Pau Casals l’any 1971), va ser només un dels ingredients destacats. El missatge final incloïa una referència explícita a les arrels de la cultura catalana i a una llengua que “es parla des de Fraga [a l’Aragó] fins a Maó [a l’illa balear de Menorca] i des de Salses [al Rosselló francès] fins a Guardamar [a les terres meridionals del País Valencià]”. Aquesta menció va incrementar el ressò que va tenir l’acte als mitjans de comunicació dels Països Catalans i va suposar una allau de felicitacions d’institucions i partits polítics.

Per acabar l’acte solemne es va hissar la bandera d’Andorra a l’exterior de l’ONU. Però l’ense­nya d’un dels països més petits del món, per una mala interpretació de les mesures (una confusió entre polzades i metres, era més gran que la resta. “Ens vam sorprendre, però alhora era simbòlic de com ens sentíem, realment reconeguts a escala internacional”, assegura D’Ortodó.