Un esclat d'il·lusió

Les primeres vegades són úniques i es recorden per sempre més. I si l’estrena ve precedida d’una gran expectació, el fet en si es converteix en irrepetible i històric. És el que va passar el 12 de maig del 2004 a Istanbul, quan Marta Roure va posar veu a la primera actuació d’Andor­ra al Festival d’Eurovisió. La transcendència de tot plegat, però, no formava part dels pensaments de la cantant els minuts previs a sortir a l’escenari de l’Abdi Ipecki Arena, a la capital turca. Sap que els nervis recorrien el seu cos perquè ara no pot ni recordar ben bé si estava sola o acompanyada d’algú. “Els tres minuts que estaria a l’escenari determinarien el futur més immediat”, ressalta. Un cop cantat aquell enganxós Jugarem a estimar-nos recorda que no va celebrar l’actuació. “No podia estar contenta. Entre les coristes i jo no ens vam sentir bé”, lamenta. Tot i aquest punt de vista més crític, les cròniques del dia indiquen que l’actuació de l’andorrana va ser de les més aplaudides pels més de 7.500 espectadors que ho seguien en directe. El que no va acompanyar tant va ser la puntuació que va rebre la cançó per part dels països, que la va deixar fora de la final. “Ser la primera et fa pagar la novatada. Si hi tornés, m’agradaria decidir més coses, com ara el vestuari”, explica. Ara, també subratlla que el debut va ser irrepetible. “Cap altre any ha estat igual pel que fa a la il·lusió que va generar”, celebra. “Hi ha coses a la vida que no ets conscient del que signifiquen fins que no han passat. Amb Eurovisió em va passar això, que no vaig adonar-me’n de la magnitud fins que havia passat”, rememora. I és que assegura que tot allò li va canviar la vida en positiu.

La pressió sobre Roure era màxima, però els 15 dies a Turquia de la delegació andorrana van ser especialment intensos per a Meri Picart, enviada especial de la televisió per cobrir tot l’esdeveniment (i qui ha retransmès les participacions següents del país al festival). “Va ser un estrès total, però una gran experiència”, declara. “És una moguda molt gran que et fa aprendre en una setmana el que aprendries en vint anys de fer televisió.”

L’actuació no tan sols va ser un fenomen a Andorra. La primera cançó en català de la història del festival (després que Franco ho prohibís a Joan Manuel Serrat l’any 1968) va mobilitzar la comunitat catalanoparlant. El fervor va créixer les setmanes prèvies a l’actuació amb el programa 12 punts, que es va emetre conjuntament a través d’ATV i TV3. Fet en directe des de l’Auditori Nacional, a Ordino, va servir per escollir la cançó i triar, posteriorment, la cantant. El programa el presentava Xavier Grasset, d’El Terrat (productora implicada), i Pati Molné. “Va ser un fenomen social. Era la primera vegada que es feia un muntatge com aquell aquí”, recorda. Per la periodista era tot un repte professional perquè li suposava un canvi de registre complet, ja que fins al moment havia fet informatius. També ella va ser la responsable de dirigir-se als 400 milions de teleespectadors europeus i revelar les votacions la nit de la semifinal. “Si arribo a pensar en aquell moment que era davant de tanta gent m’hauria fos”, assegura.

Aquella primera vegada va descobrir a molts dels implicats que allò era alguna cosa més que el festival de la cançó lleugera, com ara un concurs que alguns països se’l prenien amb tota la seriositat del món o el muntatge televisiu més important de la Unió Europea de Radiodifusió. “De vegades sí que se l’ha vist com una cosa freak, però la veritat és que ser-hi pot posar Andorra al mapa”, diu Marta Roure. “Em sap greu que ja no s’hi participi”, admet.