De camp i muntanya

"Vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fas reviure al meu cor.” Així comença una de les cançons que es cantaven a les muntanyes d’Andorra als anys setanta, durant els campaments del Consell General impulsats per Pere Canturri. L’eco de la música d’aquelles estades d’estiu en tendes de campanya encara ressona en molts d’aquells nens i nenes, ara adults, que hi van participar.

Els campaments es van inaugurar el 1962, després que Pere Canturri sués molt per convèncer el Consell que s’havia de fer alguna cosa amb tota la canalla que a l’estiu es passava el dia al carrer perquè els pares treballaven. Això ho explica algú que va ho va viure de ben a prop, l’esposa de Cantur­ri, Rosita Campos. Juntament amb el seu marit, estava al capdavant dels campaments, que seguien la filosofia del moviment escolta. Els primers van ser només de nois i es van fer a l’Aldosa. Després ja van passar a ser mixtos, convertint-se en pioners a Andorra i Espanya, i es van celebrar a Ordino, Engolasters, i Arinsal.

Els vint dies de convivència a la muntanya donaven per a molt. Es feien excursions, concursos de cuina, s’ensenyava a pescar, a fer foc, entre moltes altres coses. “Apreníem a estar en contacte amb la natura, i sobretot a conèixer el país i la manera de viure i sobreviure a partir del coneixement”, explica Anna Riberaygua, que va assistir als campaments tres o quatre anys. I és que, com assegura Rosita Campos, l’objectiu dels campaments no era un altre que andorranitzar aquells menuts com l’Anna. “Els explicàvem què era Andorra, les tradicions i llegendes”, diu Campos. Segurament, però, l’ensenyament més important va ser de valors. “El companyerisme, la solidaritat, la superació...”, esmenta Riberaygua. Una altra de les participants, Carolina d’A­reny-Plandolit, que va ser monitora, hi coincideix i afirma que “allò bo que portem ara ho vam aprendre d’aquella època”.

Als campaments hi anaven nens i nenes d’Andorra i de fora. N’hi havien arribat a haver cent. Rosita Campos ressalta que eren com els seus fills. Entre ells s’hi trobaven també els reals, en Pere i en Miquel, qui de fet es va iniciar als campaments abans de sortir del ventre de la mare. “Estava embarassada de set mesos i vaig pujar el Comapedrosa”, assenyala Campos. L’aleshores nonat, Miquel Canturri, explica ara que els campaments “són una part de la meva vida i ho recordo molt maco, divertit i entranyable”. Entre els records, una anècdota: “una vegada volíem fer carn a la llosa però ens vam deixar la carn i el meu pare va haver d’inventar els ous a la llosa’’.

Riberaygua també recorda un sistema de càstig que no els agradava gens. “Quan ens extralimitàvem, ens feien anar al pal on hi havia la bandera andorrana i estar-nos-hi drets fins que podíem tornar a la tenda”, comenta.

Els campaments comptaven amb la col·laboració del Bisbat d’Urgell. Per això, era habitual que hi assistissin bisbes i capellans i que un cop a dalt d’un pic, s’hi fes missa. Mossèn Ramon Rosell va ser una de les figures religioses participants, a l’última etapa, després d’arribar a Canillo. Del pas per allà en va aprendre tant que quatre anys més tard que s’acabessin els campaments, el 1972, va crear les colònies AINA. “Pere Canturri va ser el meu mestre, coincidíem en l’amor a la muntanya i l’espiritualitat, jo he continuat l’obra des de Canillo”, assegura.

Sembla que tothom manté un molt bon record dels campaments. Una altra cosa que perdura en el temps és l’amistat entre els qui van formar-ne part, que ara de tant en tant es troben per fer alguna sortida i dinar. L’última vegada, unes tres setmanes enrere, van fer una caragolada a Ba- laguer.