Aniversari amb raïm

Aquesta nit, quan tothom al punt de les dotze es mengi el raïm per celebrar l’arribada del 2017, a casa dels Torrentbó-Carrillo també es bufaran espelmes. Tot just la família es faci els preceptius petons per felicitar-se l’any que comença, al Marc Manel li cantaran l’aniversari feliç, enguany pel seu dissetè aniversari. Ell va ser el primer andorrà del mil·lenni, nascut l’1 de gener quan passaven deu minuts de les vuit del matí. Ben poca estona per davant del segon nadó d’aquell any 2000, recorda ara la seva mare, la Júlia.

Aquella la nit la té ben gravada a la memòria. I no tan sols per la més que emocionant arribada del Marc –era el segon fill que tenia amb el seu marit, el Joan Marc–, sinó pels dolors i les contraccions que durant hores va patir. “A les onze de la nit del 31 vam arribar a urgències perquè ja tenia molts dolors i notava que venia el nen... però a l’hospital em van dir que encara no estava a punt, que marxés tranquil·la a casa a prendre el raïm i que tornés l’endemà”, explica, encara amb el dubte al cap si realment la van fer marxar quan potser hauria estat millor ingressar-la ja llavors. “Potser a l’hospital volien fer el raïm tranquil·lament..!”, exposa entre riures. Fos com fos, el raïm la Júlia no el va prendre pas, tot i que ho va intentar. A casa, amb la família a punt per veure les campanades i pendents del nen que havia de venir, tothom va menjar un a un els dotze grans –“fins i tot la Nerea, la meva filla, que llavors tenia 4 anyets!”– excepte la partera, que no estava per a històries i que es retorçava de mal estar.

La nit del lloro per a la mare

Passades les hores, i amb la festa ja recollida, el matrimoni es va quedar a casa en espera, tal com els havien recomanat al centre mèdic. “Jo vaig dormir tota la nit, tranquil·lament!”, reviu el Joan Marc. “Doncs jo no vaig poder tancar cap ull, al llit en silenci i pendent!”, s’hi suma ella. A les set de la matinada es repetien les corredisses camí de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, amb el nadó ja a punt d’arribar. I qui va rebre la parella a l’entrada d’urgències? Doncs dos policies que havien acudit a dur algú que, durant la celebració d’entrada al nou mil·lenni, s’havia excedit amb l’alcohol. “Resulta que un dels agents ens coneixia i em van ajudar a pujar... va ser tot un xou”, rememora la mare.

Fos com fos, poca estona després de l’aterratge a l’hospital, i amb la doctora Marta Bueno assistint el part, va arribar el Marc a través d’un part natural amb epidural: 3,200 quilos de nen. Minuts després naixia un segon nadó, fill d’una noia brasilera, segons recorden la Júlia i el Joan Marc. Aquell mateix dia, a més de les visites de la família per conèixer el menut, també van trucar a la porta dels Torrentbó-Carrillo alguns periodistes, interessats per captar les declaracions dels pares en un dia tan assenyalat. Però de visita oficial –cap de Govern, llavors Marc Forné, o representants de l’executiu– per donar la benvinguda al nounat. “Tot­hom ens preguntava: ‘Què us han regalat?’ Regal? Res... aquí els únics que han vingut han estat els periodistes”, responia la mare. Fos com fos, que el petit arribaria pels volts de Cap d’Any no va ser pas cap sorpresa. Ja durant el seguiment de l’embaràs, la doctora Bueno, mig en broma, li va anunciar a la Júlia: “El teu fill serà el primer del 2000, ja ho veuràs.” I no va errar gens en la data. També, després d’haver d’acudir de matinada al centre mèdic per atendre el part, va estirar les orelles a la partera: “Rient em va pegar la bronca dient-me que l’havia fet matinar l’1 de gener..! Però la doctora va ser encantadora”, conclou Carrillo. Una nit, sens dubte, per recordar, la del 31 de desembre del 1999.