Reconeixement tardà

El primer sindicat. Va néixer el 8 de març de 1990 però no va ser fins a l’any 2000 que l’administració va reconèixer els estatuts del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT) i la seva funció específica de defensa dels drets laborals.

Reconeixement tardàFernando Galindo

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

El moviment sindical a la majoria de països europeus va començar molt abans i amb més força que no al Principat. A Andorra, aquestes organitzacions socials de defensa dels treballadors van arribar una mica més tard. La singularitat del país i el fet que estigués prohibit per llei va dificultar la seva normalització fins ben començat el segle XXI. El pioner va ser el Sindicat Andorrà de Treballadors. S’havia posat en marxa el 8 de març del 1990, però el Govern d’aleshores no els reconeixia pas. Es comptava, això sí, amb el suport organitzacions europees.

No va ser fins al 2000 que l’executiu va aprovar els estatuts de l’associació i va reconèixer la seva funció de defensa dels drets dels treballadors. Entremig van haver de passar uns quants anys de lluita i l’aprovació de la Carta Magna, un text constitucional que per fi legitimava el dret d’associació sindical i encetava un període de mobilització i creació d’associacions laborals.

La Constitució preveia expressament el dret de sindicació, però el terreny no estava del tot adobat. Fins més tard no hi va haver una llei que desenvolupés aquest dret i que, per tant, donés garanties als afiliats contra l’acomiadament.

Mentrestant, el 22 de desembre del 2000, el SAT va lliurar els estatuts al Govern perquè fossin aprovats. Aquest pas “era només un tràmit” per a l’associació, indica Guillem Fornieles, el secretari general del sindicat d’aleshores i que es manté ara. Però assegura que era important. “Sabíem que si el Govern ens rebutjava els estatuts seria un escàndol”, considera. Era un avançament només simbòlic perquè, de fet, després l’organització no s’ha arribat a apuntar mai al registre d’organitzacions sindicals.

Fornieles recorda que els primers anys van ser els més difícils. “A la societat del moment els espantava que es pogués crear un sindicat”, diu. “No volien que els treballadors, la majoria immigrants, tinguéssim cap força, cap veu”, afegeix. Per això considera que el simple fet que Govern hagués d’entrar a registre els seus estatuts era una “victòria”. Però també deixa clar que hi havia gent dins la funció pública que els veien amb mals ulls. Mostra d’això és l’anècdota que va viure quan els van comunicar que s’havia acceptat el document. “Ens va trucar una senyora funcionària per dir-nos-ho i va aprofitar per manifestar que no li semblava gens bé allò que havíem fet. Ens va renyar una mica”, recorda.

A més d’aquest comentari inofensiu, també rememora amb més agror els primers anys de lluita. “Fins a l’any 93 les vuit persones que formàvem el SAT vam ser vigilats”, assegura. I també explica que va perdre la feina més d’una vegada a causa de la seva implicació. “Sort dels amics que em van ajudar”, agraeix. I continua convençut que tot plegat valia la pena. “Hem estat un revulsiu per a una generació”, afirma.

La revifada del SAT el 1999 va ser el primer pas per convertir-se en el primer sindicat reconegut per l’administració andorrana. L’espurna de tot allò, explica Fornieles, va ser el tancament d’uns grans magatzems de Sant Julià de Lòria i l’acomiadament dels seus treballadors. “Arran d’allò ens vam adonar que el moviment estava molt mort i el vam reiniciar. Vam fer un congrés ràpid, vam decidir els estatuts i també es van portar a terme altres accions, com ara presentar aquell text als diferents partits polítics”, recorda. Un moment determinant però que en cap cas va portar els moviments sindicals a un estatus satisfactori, tant per la normativa que els envolta com pel suport popular, que sovint és més escàs del que a molts els agradaria.

tracking