Avís de modernitat

"Aon, dieu-me aon, només els cap de família són els privilegiats de votar? Enlloc del món no trobareu sinó a la vostra terra, pàtria dels endarrerits.

–Ves amb això tens raó, nen, veus una cosa que jo jamai l’hauria suposada; tanmateix ésser joves val alguna cosa, ésser jove vol dir ésser fruit d’allò que en diuen evolució.

–Evolució, haveu dit? Aqueixa paraula brotada dels llavis d’un vell com vós, em sorprèn i m’admira.”

Aquest és un diàleg entre un vell vingut de les Valls i un jove andorrà que vivia a la capital catalana, recollit a un Butlletí de la Societat Andorrana de Residents a Barcelona del 1929. L’escena, si bé suposada, és prou il·lustrativa de l’anhel de democratització d’alguns joves andorrans d’aquella època. Molts d’ells havien hagut d’emigrar a França o a Catalunya a causa de la situació de recessió econòmica del Principat i van rebre les influències dels països d’acollida, sense perdre, és clar, el contacte i interès pel que succeïa a la seva terra. Aquí, a les Valls, el vot estava restringit als caps de família, una minoria molt reduïda. Ni les dones ni la resta d’homes no tenien veu política. És per qüestions com aquesta que el professor d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona Arnau González Vilalta coincideix d’alguna manera amb les paraules del jove del diàleg en què es refereix a Andorra com una “pàtria d’endarrerits”. Al seu llibre La cruïlla andorrana, assenyala que el Principat “portava un endarreriment d’unes quantes dècades” respecte dels països veïns.

Perquè comenci a arribar l’evolució de la qual també parla el diàleg s’haurà d’esperar al 1933. Segons González, aquell any es va constatar “que aquelles Valls no podrien seguir durant dècades i dècades al marge de l’evolució que els envoltava”. El 1933 va ser un any convuls, d’excitació política, en què Andorra, fins al moment tranquil·la i sense gaires problemàtiques, va esdevenir un lloc agitat. I, per això, i encara que com diu González “fos de manera anecdòtica i no tant per un interès polític real”, la premsa internacional se’n va fer ressò. A l’altra punta del món, a Nova Zelanda, el diari The Press va publicar, per exemple, una nota titulada Revolution in Andorra. I més a prop, La Vanguardia va treure un article amb el títol Revolución en Andorra: los jóvenes contra el patriarcado. Ambdós rotatius ho van fer després que el 5 d’abril vuitanta joves entressin per la força a Casa de la Vall reclamant que tothom tingués dret polític i que les sessions del Consell fossin públiques. Com explica Maria Jesús Lluelles al llibre El segle XX, la modernització d’Andorra, aquells joves van acabar aconseguint els seus objectius: es va ampliar el vot a tots els homes majors d’edat i es va millorar la transparència administrativa.

Al còctel de reivindicacions del 1933 s’hi va sumar també l’onada de vagues dels treballadors de Forces Hidroelèctriques d’Andor­ra (FHASA), que va tenir lloc entre l’abril i el juliol. Com recull Lluelles, els obrers, la majoria procedents d’Espanya, i alguns afiliats a la Confederació Nacional de Treball (CNT) de Barcelona, protestaven per les precàries condicions laborals. En aquest cas, però, les reformes encara van haver d’esperar.

Per acabar amb l’agitació i evitar que el còctel explotés, González explica que la República Francesa, “que veia Andorra com a territori propi i no hi volia cap mena de descontrol”, va enviar un contingent de gendarmes. “Calia mantenir les Valls en una pau i una situació endarrerida”, ressalta l’historiador, qui afirma que aquell any “la modernitat va trucar a la porta”.