La fi de l'aïllament

Des que l’1 de novembre de 1892 l’Anna Argelich i Arajol, de Cal Ramon d’Andorra la Vella, la primera telegrafista del país, va imprimir el primer telegrama entre Andorra i França (amb destinació la Guingueta d’Ix) ha plogut força. Aquell missatge va fer història perquè suposava l’obertura amb l’exterior i començava, de manera definitiva, a situar-lo al món. “Andorra necessitava sortir de casa, calia esberlar el seu aïllament. És l’inici de l’evolució d’una societat tancada, ramadera i agrícola”. L’afirmació la signa l’advocat i escriptor Antoni Morell, un dels qui coneix millor el canvi de les comunicacions telemàtiques del Principat: no en va va ser l’encarregat d’elaborar el recull històric de tot plegat a l’obra 110 anys de telecomunicacions a Andorra. Des d’aquella primera connexió oficial amb el país veí, dèiem, la transformació va ser imparable.

Amb l’arribada dels telèfons i la implantació de les primeres xarxes (a mitjans de 1904, per exemple, es va signar el decret de creació que unia Andorra i Espanya) tot va anar seguint el seu curs. El Consell General, qui es va encar­regar de tirar endavant tot el procés, ja va detectar, entre moltes altres qüestions, la necessitat que algú comencés a vigilar la línia de telèfons, en entendre que es tractava d’un equipament de vital importància. La tasca se li encomanava a Josep Rispal, de cal Clavetaire d’Escaldes.

Els telèfons van anar físicament fent camí i, tal com figura a l’obra de Morell, als anys 50 ja havien arribat fins al Pas de la Casa (fins i tot es veia la necessitat d’editar un anuari telefònic). Només un lustre més tard les xifres deixaven entreveure l’envergadura que prendria: vuit centrals, una quinzena d’empleats distribuïts arreu del país. Els horaris del servei públic de les cabines telefòniques s’ampliaven (de les set del matí a les dotze de la nit) i algunes escoles començaven a disposar d’aparells per fer trucades... fins que el 1967 es fa un pas de gegant: s’acorda instal·lar un telèfon a tots els veïnats, masies i cases aïllades de més d’un habitatge habitat. I només quatre anys més tard, amb vista que el volum d’abonats es multiplicava, es demana al Consell l’ampliació d’un miler de línies més a la central de la capital.

Però el salt definitiu no va arribar fins a mitjans dels 70, amb la posada en marxa del Servei Andorrà de Telecomunicacions (STA), que neix com a l’entitat pública que gestionarà en exclusiva els serveis de telefonia, ràdio i televisió. Amb un edifici central a Andorra la Vella, tot el projecte es comença a dotar de professionals i material tècnic per poder operar en condicions.

El 376: un pas de gegant

Una de les fites més importants que s’assoliria va ser, sense dubte, l’arribada del codi internacional propi del país, els darrers dies de l’any 94: el 00376. Fins llavors, les trucades que arribaven des de l’estranger havien de passar pel sedàs d’Espanya (amb el codi 0034 738) o França (0033 628). D’allò, el dia de l’estrena, se’n vanagloriava el llavors director de l’STA, Ramon Pla, que assegurava haver-se llevat al matí “amb la sensació que alguna cosa ha canviat”, perquè el projecte es llegia com un símbol d’autonomia. “Amb el 376 tindrem més pes a l’hora d’actuar davant operadors del món”, celebrava, alhora, aquelles tres xifres permetien activar la telefonia mòbil (batejada com a Mobiland), que arribaria el març del 95. Poc després ho va fer la xarxa pública d’Internet... tot i que l’oferta d’una tarifa plana de connexió encara hauria d’esperar fins al 2001.

La denominació i l’estatut jurídic de l’entramat de comunicacions també ha anat mutant. Els teléfonos de l’època van passar a dir-se STA i ara, des del 2008, es coneixen per Andorra Telecom. La companyia és des de fa tres anys SAU (Societat Anònima Unipersonal) per poder vendre serveis a l’exterior i establir acords amb altres operadors.

El futur es dibuixa ara al núvol (el controvertit The Cloud). Però aquesta és una història que, segons s’augura, també serà llarga.