Escudella i calçots

Uns 170 quilòmetres separen Andorra la Vella i Valls, però des de fa cinquanta anys aquestes dues poblacions estan més a prop que no sembla sobre el mapa. Unes bones relacions personals i alguns interessos comercials van dur a un agermanament que just enguany fa mig segle que es manté.

I on va néixer aquest bon feeling amb la capital de l’Alt Camp? L’any 1965 hi va haver una trobada a Valls de les dues entitats de promoció turística, l’autòctona i la d’Andorra la Vella. Eren dos ens privats que, respectivament, ja sabien que comptaven amb una bona matèria primera per atraure visitants. Es té constància que la delegació andorrana l’encapçalava Pere Canturri i Joan Sasplugas. “Van ser allà tot el dia i l’endemà mateix l’ajuntament de Valls va fer la proposta de l’agermanament”, explica Jan Cartes, cap d’Àrea de Cultura del comú. L'oferiment de part de l’alcalde de Valls, Romà Galimany –encara franquista– al cònsol d’aleshores, Eduard Molné, va arribar al cap d’uns dies i l’acord es va formalitzar institucionalment el 1967. L’1 d’agost se signava a Valls l’agermanament i es ratificava a la capital andorrana el 5 de novembre del mateix any. Tot plegat va ser validat per la Federació Mundial de Ciutats Agermanades. Era la primera vegada que Andorra la Vella feia un pacte d’aquest tipus i, de fet, per a Valls també era una novetat. Fins aleshores, d’entre tots els municipis catalans només Lleida tenia una avinença d’aquesta mena.

I a què obligava aquell contracte? Segons el protocol signat aleshores, document que es conserva al comú, tot plegat es feia “sota el desig i intent de promoure canvis culturals de les nostres poblacions”. A més, es declarava la voluntat “de desenvolupar la intel·ligència, el respecte mutu i l’amistat entre les gents del Principat i d’Espanya”.

A la pràctica, durant aquest mig segle, la germanor s’ha mantingut ben viva. Res no agermana més que el bon menjar i d’això, ja se sap, no en falta ni a Andorra la Vella, amb l’escudella com a insígnia, ni a Valls, on els calçots i la salsa romesco delecten autòctons i forasters. Així, durant anys s’han fet intercanvis gastronòmics, amb escudellades a Valls i calçotades a Andorra la Vella.

Teo Armengol és membre de la confraria d’escudellaires d’Andor­ra la Vella i en moltes ocasions ha viatjat fins al Camp de Tarragona per oferir el bo i millor de l’olla. “Cap al 1992 vam reinicialitzar les trobades, que havien minvat una mica”, diu. I el muntatge no era qualsevol cosa. Des del Principat s’enduien els ingredients i, en molts casos, fins i tot l’aigua de l’escudella. “L’aigua d’aquí és baixa en calç i ens va molt bé per a la bullició. De vegades buscàvem una aigua d’allà baix que s’hi assemblés, però d’altres cops la transportàvem des d’aquí. En total acabàvem portant uns 400 o 500 litres”, assegura.

Eduard González és l’actual regidor d’Esports de l’ajuntament de Valls, però fa anys que té una forta vinculació amb l’agermanament. “L’activitat al llarg dels anys ha estat més o menys intensa, però el sentiment d’estima sempre hi ha estat”, subratlla. I qui vulgui provar els calçots de Valls, en té una bona oportunitat avui a la plaça del Poble a partir de les 13.00, a la celebració del mig segle d’amistat.

Connexió per carretera

Les bones relacions no s’acaben amb el menjar. Durant una època hi va haver un ral·li entre Valls i Andorra la Vella, una prova de la qual no se’n conserva gaire documentació perquè uns aiguats van destruir l’arxiu de l’Automòbil Club d’Andorra. Sembla, però, que el tracte era que cada any es feia en un sentit, un any la meta era Andorra i el següent, Valls.