Més que electricitat

Imaginen una Andorra amb només enllumenat nocturn? Encara que avui costi de fer-se’n a la idea, no fa ni cent anys que això era una realitat. L’abans i el després de l’electrificació del país el podem situar amb l’arribada de Fhasa (Forces Hidroelèctriques d’Andorra, SA). Aquesta societat anònima va portar l’energia elèctrica a tot el Principat (fins aleshores tan sols hi havia petites centrals i no es disposava d’enllumenat durant el dia), i no només això: també car­reteres i grans canvis socials.

Tot va començar el 1929. Com explica la Maria Jesús Lluelles al llibre El segle XX, la modernització d’Andorra, aquell any el Consell General i Fhasa van signar un acord de concessió segons el qual l’empresa podia explotar els salts d’aigua del país durant 75 anys. A canvi, Fhasa es comprometia a construir les carreteres del Pas de la Casa a Soldeu, d’Escaldes a Encamp, d’Andorra la Vella a Escaldes, d’Encamp a Soldeu i d’An-dor­ra la Vella a Ordino i a reservar el 10% de la producció elèctrica pel Principat, que havia de facturar a un preu barat. L’altre 90%, el podia exportar.

En aquella època, a finals dels anys vint, Andorra comptava amb una població de 3.500 habitants dedicada principalment a l’agricultura i la ramaderia i és clar, feia falta molta mà d’obra, tant per les obres d’electrificació com per les de les xarxes viàries. “Van venir 1.500 persones de fora”, assenyala la guia del museu de l’electricitat, Joana Teixeira. D’entre els 1.500, la majoria eren espanyols i amb experiència en la construcció d’altres centrals hidroelèctriques. “Molts eren andalusos i gallecs, que treballen molt bé la pedra”, afirma Teixeira.

La guia assegura que una de les obres més complexes per a la producció d’energia elèctrica va ser la de la canonada forçada, l’encarregada de transportar aigua del llac Engolasters a la central hidroelèctrica. 1272 metres de llarg i un desnivell de 500, dificultaven molt les tasques i va obligar a construir un funicular. “Sorprenentment, només van morir 9 persones durant la construcció”, ressalta la guia. Sens dubte, les condicions dels treballadors eren dures. “Treballaven deu hores diàries i només tenien mig dia de descans a la setmana”, comenta. Tenint en compte això, i que molts tenien idees progressistes, no és estrany que l’any 31 protagonitzessin la primera vaga registrada a la història d’Andorra, i que dos anys més tard, el 33, en portessin a terme unes altres dues. Al final, explica Teixeira, “van aconseguir una reducció de la jornada de treball”.

La construcció de la xarxa ter­restre i de la infraestructura hidroelèctrica va durar cinc anys. El 4 d’agost de 1934 va entrar en funcionament la central i el 35 es van inaugurar les carreteres (la seva construcció va començar el 1930). La primera enquitranada va ser, precisament, la de davant de la central, perquè en passar els cotxes aixecaven pols i això podia afectar la maquinària. Del tram de carretera del davant, Teixera també explica que era on es van fer els primers exàmens de conduir. “Els examinats s’esperaven a l’entrada de l’edifici de FHASA i l’examinador era l’enginyer Joan Vehils”, diu. Aquest barceloní va ser el director de la central fins al 83.

El 1972, davant la creixent demanda d’electricitat al país, Fhasa va deixar d’exportar i, setze anys més tard, el 1988, el govern va comprar l’empresa i la va convertir en la parapública FEDA. Actualment, la central continua activa i la seva producció representa entre el 15 i el 25% aproximadament del consum elèctric al Principat.