Disbauxa conjunta

Isi aprofitem sinergies i, en lloc de fer dues rues de Carnaval, que passen per dues avingudes que físicament estan unides, n’organitzem una de conjunta?” Aquesta, paraula amunt paraula avall, devia ser la pregunta que es van plantejar a inicis del 2000 les parròquies d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, que enguany farà 16 edicions que munten plegades la cercavila de carnestoltes. Van haver de passar força anys i moltes rues prèvies fins que les dues administracions fessin el pas d’anar de la mà. Un parell d’anys abans ja ho havien fet amb les cavalcades de Reis (al 98 va ser la primera conjunta), per posar fi a una situació un tant absurda quan, a l’altura de l’antiga seu d’Andorra Telecom s’arribaven a trobar les carrosses del Melcior, Gaspar i Baltasar per duplicat (en versió andorrana i escaldenca) que giraven cua cadascuna de nou cap a la seva avinguda.

El que semblava una evidència que havia de caure pel seu propi pes amb el temps. “Va ser un procés natural, de lògica”, explica la cap de Cultura de la corporació escaldenca, Anna Garcia, que remarca que la posada en comú “no va costar gens ni mica”. Tot va començar primer amb la rua i el concurs de les comparses únics. “I cada parròquia feia després les seves activitats pel seu costat, amb la penjada del carnestoltes i el judici i el concurs de disfresses. Però a partir del 2011 ja es va passar a fer tota la festa entre les dues parròquies i la cercavila cada any surt d’una i acaba a l’altra”, recorda Jan Cartes, director de Cultura de la capital d’aleshores i actual cap d’àrea del departament. L’estrena es va fer amb un manifest conjunt de Carnaval redactat per l’escriptor Antoni Morell i la participació d’unes tres-centes persones entregades a una festa que sempre s’ha viscut amb molta intensitat al país. “De petita jo ja recordo anar al concurs de disfresses a la sala de festes, on hi ha ara les piscines. I per casa hi ha fotos dels tiets i els avis a la festa de disfresses, que llavors se celebrava a l’antic hotel Casino”, rememora Garcia.

Va ser en aquells anys que també es va posar sobre la taula una proposta a molt més gran escala: organitzar un Carnaval nacional, després que a mitjans dels anys 80 se n’hagués intentat fer una prova, amb una rua que passés per totes les parròquies. Allò, però, es va repetir només un parell d’anys per la dificultat que suposava. “Era molt llarg i molt complicat de muntar, perquè moure tanta gent és complex”, evidencia Cartes. La idea que es va mirar de fer rebrotar a principis de la dècada del 2000 intentava, salvant les distàncies i mai millor dit, fer una acció nacional tipus Rio de Janeiro, amb una festa centralitzada en un espai fix. “Però vivim en un país amb set parròquies amb les seves tradicions i no és fàcil unir-ho tot”, conclou el responsable de Cultura d’Andorra la Vella. “Hi ha parròquies com Encamp on el Carnaval té molt pes i era complicat fer alguna mena de fusió”, s’hi suma l’homòloga d’Escaldes. Fos com fos, de llavors, entre 400 i 500 persones segons l’any i el volum de les comparses (n’hi ha arribat a haver una quinzena i alguna amb fins a uns 90 integrants) desfilen amb tota mena de vestits i complements, com més esbojarrats millor, en una nit on poc importa si fa fred o no. Alguna d’especialment divertida? Des de l’organització en recorden moltes, però hi ha qui cita en especial l’encierro que un any es va muntar a la zona de la rua amb un grup que retia homenatge als Sant Fermins i amb un carro que simulava un bou, feia participar tothom, públic inclòs. Ja ho diuen ja, que per Carnestoltes, totes les bèsties van soltes.