Polèmica de ferro

Poques coses hi deu haver més perilloses que posar sobre la taula el tema dels límits ter­ritorials entre Ordino i la Massana si davant hi ha una parroquià de cada lloc amb coneixement de causa. On comença una i acaba l’altra ha estat, des de temps immemorials, motiu de controvèrsia i, periòdicament, el debat reapareix. Una de les ocasions en què la polèmica va deixar petja va ser durant la restauració de la Farga Rossell. Els intents de dirimir a qui pertanyien aquelles ter­res i aquella vella estructura restaurada van portar cua. Enguany farà 15 anys de la inauguració –el 16 de desembre del 2002– del Centre d’Interpretació del Ferro però molts ordinencs encara tenen l’espina clavada perquè tota la instal·lació es considera que s’ubica a la Massana, tal com va determinar Govern (quan va tirar endavant la llei del patrimoni, que n’exigia una situació).

Documentació antiga, pergamins, les creus o comprovants d’usos es fan servir encara avui per aportar arguments sobre a qui pertany el terreny. Cadascú té els seus arguments. Simó Duró, que era llevador del quart d’Ordino, es va implicar en aquest cas. Amb altres representants de la parròquia va enviar a Govern una carta de protesta on es reivindicava que hi fes alguna cosa. La lletra no va obtenir resposta. “L’administració andorrana mai contesta si no convé”, es queixa. Duró defensa, entre més arguments, que hi ha documents al quart que acrediten que els ter­renys de la farga pertanyen a Ordino. També pot demostrar que es manava al quart d’Ordino de tallar els arbres d’aquell indret, fet que provaria que el territori seria ordinenc. “Tot això va ser una usurpació per part de la Massana”, sentencia. En aquest sentit també es pronuncia Berna Gaspà, cònsol menor d’Ordino en el moment de la inauguració. “Era clar que el límit amb la Massana és més avall i que la casa Rossell és a Ordino”, defensa. Antoni Garrallà, cònsol major de la Massana en aquell moment, argumenta el contrari. “No hi ha cap dubte que és de la Massana", subratlla. “Les creus ho deixen ben clar, i a més, el prat de sota sempre ha pagat els tributs al comú massanenc”, diu. “L’única cosa que podia fer dubtar és que la farga era propietat de cal Rossell d’Ordino”, apunta.

Més enllà de la controvèrsia, els protagonistes del moment reconeixen la importància d’haver restaurat la farga. “Quan érem criatures hi havíem jugat milers de vegades i veure-la en marxa va ser una gran satisfacció”, explica Garrallà. “Les coses s’haurien d’haver fet més degudament, però a banda d’això, aquí el principal és que es restaurés i que tornés a tenir vida”, ressalta Simó Duró. Hi va haver diverses espurnes que van fer revifar la Farga Rossell. Un dels punts de partida va ser que Govern va heretar-la. A partir d’aquí, Pere Canturri, aleshores ministre de Cultura, va donar un impuls al projecte, amb una forta inversió econòmica.

Un segon element va fer créixer el projecte. Va ser la tesina d’Olivier Codina, un estudi que va permetre conèixer el funcionament de les fàbriques de ferro del Pirineu. “Es va poder rehabilitar de manera fidedigna a com era”, sub­ratlla Codina. També s’hi va implicar Xavier Llovera, aleshores cap del servei de recerca històrica. “Vam treballar amb la documentació de la casa d’Areny Plandolit i casa Rossell, de les més importants del Pirineu en aquest àmbit”, recorda Llovera.

En el moment de la posada en funcionament del museu, els esforços en la difusió van ser grans. I l’interès s’ha mantingut al llarg dels anys. Fins a l’any passat havien visitat l’espai més de 130.000 persones.