Sobre la marxa

Segurament ni les estratègies més avançades ni els millors plans a llarg termini tenen tanta força com un grup de gent amb uns principis clars i molta voluntat per aconseguir el que es proposen. Ho demostra la història d’un projecte que va començar fa més de tres dècades de manera rudimentària però que avui continua creixent, el de l’Escola Andorrana. Actualment hi ha centres de maternal, primària, secundària, batxillerat, formació professional i escola d’adults, però la llavor de tot allò la trobem el setembre del 82 a la darrera planta de l’escola espanyola de Ciutat de Valls. Tres mestres i set alumnes van posar la primera pedra d’un nou projecte educatiu que seria lloat en el futur.

A principis dels anys vuitanta hi havia dos sistemes educatius, l’espanyol i el francès, però cap dels dos tenia suficientment en compte la realitat andorrana i la llengua pròpia en els seus programes. Així ho veien uns quants pares, mestres i part del Consell General. Davant d’això, es va començar a forjar una escola maternal perquè abans de començar l’ensenyament primari els infants poguessin treballar aquests aspectes. Amb la idea que aquells nens i nenes continuarien després en un dels dos sistemes existents, el nou centre tenia tres seccions (català, català-francès i català-espanyol).

“Va ser tot una mica precipitat. Ens ho van proposar al juny i al setembre ja començàvem el curs”, explica Lydia Magallón, una de les tres primeres mestres. Durant l’estiu van preparar la programació d’acord amb l’encàr­rec del Consell i també van fer viatges a l’Associació de Mestres Rosa Sensat per assessorar-se. “Una setmana abans de començar el curs no sabíem encara quin seria l’espai físic on ens instal·laríem”, assegura. Amb tot, el primer dia hi havia a punt tres aules, una sala de psicomotricitat i un vestíbul/menjador. En guarda molt bon record també una altra de les tres mestres que van començar, Magda Sinfreu. Ella s’ocupava dels infants que feien només català i recorda les ganes que tenia tothom que allò funcionés. “No sabíem que es faria tan gran”, explica.

Després dels primers tres cursos de maternal d’aquella nova escola hi havia uns alumnes que havien de començar l’educació primària i els seus pares no veien gens clar que s’haguessin d’integrar al sistema espanyol o francès. “Volíem una escola nacional, laica [cosa que no vam aconseguir] i gratuïta”, subratlla Anna Riberaygua, la primera presidenta de l’associació de pares de l’Escola Andorrana. No hi havia consens polític perquè allò tirés endavant, però la pressió dels pares va funcionar. Amb tot, la posada en marxa de cada nou curs era tot un repte perquè no es comptava encara amb espais adequats. “En començar la primària vam estar tot un trimestre portant els nens a una borda a la vall d’Incles”, exemplifica Riberaygua. La seva filla, Marta Fonolleda, va formar part de la primera promoció i recorda es­pecialment que era una escola molt familiar i on hi havia la implicació de tothom. També és conscient que hi havia maneres de fer diferents, com ara que feien moltes sortides. “Recordo molt les excursions i els viatges”. Així, tots ells van iniciar un trajecte que fa 35 anys que dura.