El 'primer' andorrà
La tomba de Segudet. El 2001 les obres de la nova escola d’Ordino van permetre descobrir les restes humanes més antigues del Principat. L’excepcional troballa va ajudar a reconstruir els hàbits de vida de la població del neolític al país.
Cristina Yáñez amb les restes de la dona de Segudet, en una imatge d'arxiu.
El 5 de juny del 2001 unes obres al Prat del Call, a Segudet, on s’anava a construir la nova escola d’Ordino, deixaven al descobert una troballa excepcional: una antiga tomba. Els estudis arqueològics portats a terme més tard revelarien que les restes humanes trobades eren les més antigues recuperades mai a Andorra. Concretament, pertanyien a un mil·lenni anterior al de les tombes del jaciment de la Feixa del Moro, a Juberri, datades entre el 3300 i el 3000 aC.
Segons l’arqueòloga i historiadora Cristina Yáñez, que juntament amb Josep Maria Bosch va excavar l’enterrament, la tomba de Segudet “és molt important per a la història del país, precisament perquè es tracta de l’habitant més antic descobert al Principat a data d’avui”. Aquest primer andorrà simbòlic va viure entre el 4300 i el 4050 aC, en el neolític antic o pericardial, i de fet, era una andorrana. El retrat robot que van elaborar els investigadors mostra una dona d’uns 30-35 anys, de talla baixa (1,46 metres) i amb un desenvolupament muscular i “una robustesa típica dels que porten pesos grans i mides voluminoses als braços”. A més, explica la professora de la Universitat d’Andorra (UdA), “sabem que va ser mare”. Yáñez assegura que l’excavació de la tomba de Segudet va ser molt bonica “perquè anàvem descobrint petits detalls”, com quan van veure una cosa de color blanc a la zona del canell dret: tres polseres de petxines. Va ser aleshores, comenta, quan van poder establir una cronologia aproximada, “quan vam saber que estàvem davant d’una troballa molt antiga”.
Pistes importants
La dona de Segudet no va ser enterrada sola. L’acompanyava un aixovar funerari format per polseres de denes (els grans dels rosaris), dos recipients ceràmics i els tres braçalets de petxines. Tot plegat, els sediments de les restes òssies, la dentició i l’aixovar, “tot i pertànyer a una tomba aïllada, ens va donar pistes sobre el poblament d’Andorra d’aquell temps”, afirma Yánez. L’estudi de la tomba va aportar, així doncs, informació reveladora sobre els hàbits alimentaris, els ritus funeraris i el grau de desenvolupament humà dels andorrans d’aquella època.
Pel que fa a la dieta, l’anàlisi del càlcul dental de la dona de Segudet va revelar la presència de midó i escates de salmònid, fet que confirma que era consumidora de cereals com el blat o l’ordi, i de peix. “Creiem que un dels seus últims àpats va ser una truita de riu”, assenyala Yáñez. A més, els microresidus de les dues peces ceràmiques va permetre identificar un producte làctic i restes atribuïbles a mel o cera. Així mateix, es va determinar la presència d’herbes comestibles i fruits com les avellanes.
Les anàlisis de la terra que envoltava la tomba i del pol·len també va fer possible una reconstrucció del paisatge de la zona. “Imaginem un bosc amb rouredes, pinedes de pi roig...”, diu Yánez, que hi afegeix que tot indica que “hi havia camps de blat a la vora”. D’aquí que es pugui afirmar que “existia una agricultura incipient”.
Altres dades importants són les que van proporcionar la disposició del cadàver, en decúbit lateral esquerre i amb les cames flexionades, i la rica ornamentació de l’aixovar, que van aportar llum sobre els ritus funeraris del neolític antic. Gràcies a les matèries primeres de les denes i les petxines, alienes a l’entorn més immediat, es pot concloure, a més, que la població d’aquella primera andorrana “tenia contacte amb altres grups”.