Andorra i 'olé'

Va haver-hi una època en què al Principat es tallaven orelles i cues. De braus, és clar. I és que als estius dels anys seixanta i setanta cada tarda de diumenge se celebraven festejos. La història de la tauromàquia a Andorra és breu –dura poc més de quinze anys–, però intensa. El públic omplia les places i els millors toreros d’aquells temps venien aquí a mostrar el seu art amb el capote.

Explica Maria Jesús Lluelles al llibre El segle XX: la modernització d’Andorra, que la idea de convertir el Principat en un escenari de la tauromàquia va sorgir d’una entrevista entre el síndic Julià Reig i Paul Ricard i va ser portada a terme per Pierre Fournier de la Martinie. Aquest empresari francès, representant a Andorra de la marca de begudes Ricard, va ser qui va impulsar la construcció de la plaça de toros Monumental, declarada empresa d’interès turístic, i situada a prop d’on actualment hi ha Illa Carlemany.

La Monumental va ser inaugurada el 21 de maig del 1961, i durant dotze anys cada tarda de diumenge dels mesos d’estiu va acollir corrides de toros. Com assenyala Jorge Cebrián en un article publicat al ja desaparegut setmanari Informacions, “la tem­porada taurina s’iniciava el 15 de juliol, coincidint amb la festa nacional francesa, i s’acabava el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Meritxell”.

El recinte tenia capacitat per a més de 3.000 persones, i com assegura Casimir Arajol, el veterinari de la plaça, “normalment estava plena de gent, sobretot turistes francesos, però també aficionats locals”. Una de les tardes amb més públic, recorda, va ser la del 14 de juliol del 62, el dia que el cartell estava protagonitzat pels toreros César Girón, Manuel Benítez El Cordobés i Sebastián Palomo Linares. “Hi havia molt ambient”, assenyala. Arajol s’encarregava de revisar els toros quan arribaven a la plaça i d’atendre els cavalls que havien rebut alguna cornada. “Als toros no calia atendre’ls, perquè igualment anaven a morir”, afirma. Ell i el seu cosí Josep Duró, el metge de la plaça, gaudien dels espectacles taurins des de baix, “com uns espectadors més”. “Jo sempre anava amb la càmera i feia fotos i pel·lícules”, comenta.

A part de les corrides, el ja retirat veterinari afirma que també s’organitzaven espectacles amb vaquillas. “Hi havia grups de joves que en compraven una i feien tientas per passar la tarda”, comenta. A les nits, a més, la plaça s’utilitzava per a concerts.

La Monumental va funcionar fins al 73, i va donar el relleu a una altra plaça situada davant l’edifici del Govern. Aquest nou coso, inaugurat oficialment el 8 de setembre del 74, tenia una capacitat de 4.850 espectadors, i va ser una de les primeres places cobertes del món –l’objectiu era evitar la suspensió de les corrides per culpa de les tempestes–. Diu Arajol que precisament per això, perquè era un recinte tapat, “no va tenir tant d’èxit com l’anterior”. El cert, però, és que la plaça va durar poc més de quatre anys. Les causes del fracàs? No estan gaire clares, tot i que Cebrián apuntava a la distància al nucli urbà i a un rebuig per part dels entesos perquè les darreres temporades “s’hi feien corrides a l’estil portuguès, és a dir, sense matar els animals”.