Fent camí a soles

El 14 de juny del 1978 va ser un dia de festa a Escaldes-Engordany. Una llarga reivindicació s’acomplia: el que fins llavors era el quart d’Escaldes esdevenia parròquia, passant així, de sis a set. “Tothom parla que es va crear una parròquia nova, però en realitat en van ser dues. Abans del 1978 hi havia la parròquia d’Andorra, que tenia la seu a Casa de la Vall i d’on feien part Andor­ra la Vella i Escaldes”, recorda Magí Maestre, que va ser el primer cònsol escaldenc. Quan es va aconseguir l’autonomia “es va deixar sense efecte la parròquia d’Andorra i es van crear les dues noves: Andorra la Vella i Escaldes-Engordany”.

L’anhel no era nou. “Ja venia d’any enrere”, remarca Maestre. Hi havia un sentiment parroquialista estès entre els escaldencs –malgrat “algun petit sector que no hi estava a favor, però era sobretot per rancors polítics”–. I tot i les reticències que hi podria haver en la resta de parròquies van acabar cedint: el mal menor abans de topar-se amb una superparròquia va ser dividir la capital. “Al final ho vam aconseguir i va ser una alegria molt gran”, admet. Cal tenir present que els primers vestigis, ja ferms, de voluntat secessionista se situen cap al 1925. Llavors es va demanar al Copríncep episcopal, el bisbe Justí Guitart, que es creés una vicaria independent d’Andorra si no es podia constituir una parròquia. Deu anys més tard els quarts que formaven la parròquia andorrana van rebre autonomia per administrar-se. I més endavant, coincidint amb un increment demogràfic, es va tenir un argument de pes per reivindicar més poder polític. “Andorra en aquella època tenia quatre consellers i en volien el doble. Però a nosaltres no ens satisfeia, el que volíem era que cadascú en tingués quatre”, detalla qui va ser el primer cònsol.

El 1978 Magí Maestre era el president del quart d’Escaldes i cònsol menor d’Andorra i recorda de manera especial una anècdota prèvia a aquells dies. “Vam anar a Perpinyà a veure Monsieur Boot, el delegat permanent del Copríncep perquè volíem que s’accelerés la decisió”, explica. Al seu costat, Octavi Font, Dot Martí i Estanislau Sangrà. “El delegat ens va rebre molt bé i li vam demanar si seria possible prendre la decisió al més aviat possible. I en aquell moment ens va dir: però si això ja està firmat!”, exclama. Com és normal “l’alegria va ser immensa. Ningú no s’ho esperava”, recorda. I és que el sentiment de tots plegats és que els tocaria lluitar de valent per poder arribar a fer aquell pas.

I aquell 14 de juny del 1978 la festa va ser grossa, si bé la celebració formal de la Constitució de la parròquia no es va fer fins al 23 de juliol. “Vam fer un dinar amb les autoritats, hi va haver sardanes i fins i tot vam posar, de manera simbòlica, la primera pedra del que havia de ser la nova casa comuna però que en realitat no es va arribar a construir mai”, explica encara entre rialles Magí Maestre. També hi va haver una missa a l’església de Sant Pere Màrtir i el comú va donar unes campanes i uns calzes nous.

Un episodi que l’any que ve complirà els 40 anys. Un moviment que els protagonistes no amaguen que va marcar també un procés de canvis institucionals a tot el país. “Anteriorment ja hi havia hagut algunes reformes, però el canvi fort va ser a partir de llavors i fins a la nova Constitució. Va ser la reforma que va permetre esdevenir el país modern que som ara”, remarca Maestre.

I se sent orgullós d’haver estat escollit com a primer cònsol de la parròquia? Diu que sí, però alhora confessa que “també vaig tenir part de sort. Era allà en aquell moment i segurament si hi hagués hagut algú altre li hauria passat el mateix”.