Els primers bombers

3.500 persones. Aquesta era la xifra d’habitants de les valls andorranes a final dels anys 20 del segle XX. Tenint en compte això, un pot entendre fàcilment per què fins fa poc més de cinc dècades el Principat no disposava d’un grup de bombers: no feia falta.

Que hi hagués poca gent al país no treu, però, que es produïssin incendis i que algú hagués de lluitar contra ells. De fet, els primers documents on es fa al·lusió a l’extinció de foc daten del 1901 i parlen d’una junta contra incendis dels quarts de les valls. Segons fonts dels bombers, aleshores, els mateixos veïns i veïnes feien acords entre ells per ajudar-se i, fins i tot, reunien diners de forma conjunta a mode d’assegurança en cas de desastre. Més endavant, el 1944, el Consell General va acceptar comprar una bomba contra incendis i va contractar dues persones per manipular-la.

Va ser amb el creixement demogràfic i els canvis socials a Andorra a partir dels anys 40, quan es va fer necessària la creació d’un cos de bombers. Sobretot després de l’incendi devastador d’una serradora a Sant Julià de Lòria el desembre del 1959. Va durar dos dies i va causar greus danys materials i econòmics. Arran, segurament, d’aquest fet, el 29 de març del 1961 el Consell General va constituir el Servei d’Extinció i Salvaments de les Valls d’Andorra.

Al principi el cos, que estava encapçalat per Manel Mas, comptava amb dos efectius, Rafel Marfany i Josep Vila. En pocs mesos, però, el grup es va anar ampliant i a final de l’any 61, ja hi havia un cap i sis bombers. Tenien el parc al carrer canals d’Andorra la Vella, i disposaven d’un equipament ben rudimentari i d’un parc mòbil que es limitava a un camió Berliet i una ambulància Volkswagen.

Quan el Joan Blasi va entrar al cos, el 15 de juny del 71, el parc ja s’havia traslladat al carrer Sant Salvador de la capital. Allà, en aquella caserna, hi vivia ell i els seus nou companys –amb els familiars–. “Tots érem com una família”, explica. Com a contrapartida, viure al mateix edifici on treballaven, feia que acabessin treballant “gairebé tots els dies”, tot i tenir-ne un de festa a la setmana. “Encara que féssim festa, si hi havia alguna cosa havíem d’anar a treballar”, comenta l’exbomber.

Jubilat des del 2011, dels primers temps al cos recorda que feien de tot: buscar animals, persones, desembussar les clavegueres, transportar ferits dins les valls i també cap a hospitals de Catalunya i Tolosa... Fins i tot, “vaig ajudar a néixer a dos crios”, relata Blasi. El 1981 el cos va doblar el seu personal i va passar a estar format per 28 bombers. Entre els 14 que s’hi van afegir es trobava Bernat Carmona. Ell, diu, ja no va viure a la caserna d’Andorra la Vella (aleshores ja existia també la del Pas de la Casa). “Només ho feien els antics”, assenyala. Aquests companys, els que portaven més temps, eren precisament els que els ensenyaven la professió. I la pràctica, és clar. “Un bon aprenentatge van ser els aiguats del 82”, afirma Carmona. D’ells en comenta que “van ser fatals, fins que no va afluixar els bombers no vam poder actuar”, i que van arribar a patir per la seva vida.

Carmona es va jubilar fa tres anys, deixant el cos totalment diferent de quan va entrar. “Ara estan molt ben equipats i reben una formació molt bona”, assegura. Actualment, el servei de bombers està estructurat en diferents àrees operatives i compta amb 119 efectius, 4 parcs, i una flota de 37 vehicles.