Únic i modern

Des del dia que es va posar en marxa, l’any 1962, el telecabina d’Engolasters va esdevenir un dels atractius més importants del país i un dels motors de desenvolupament turístic del Principat. El seu ideòleg, Pere Puigsubirà, hereu i propietari de l’hotel Rosaleda d’Encamp, juntament amb la seva dona, Yvette Groslimond, van trobar-hi no tan sols un negoci, sinó un punt de partida per a l’arribada de la modernitat al país.

La mateixa Yvette Groslimond ho recorda com una decisió molt fàcil i que van executar amb poc temps. “En un viatge a Suïssa, al cantó de Valais, on comencen els Alps, vam conèixer un fabricant de telecabines i ho vam tenir clar. Vam negociar amb ell i vam fer-ne construir un a Andorra que sortís prop de l’hotel Rosaleda”, explica. En aquell moment, l’hotel que regentaven estava en ple creixement i l’oferta que feien als turistes s’anava ampliant. El que buscava la majoria de visitants era conèixer el país i l’entorn i, per a una parella d’emprenedors com eren ells, va ser un pas obligat. “Era una necessitat que vam veure en els clients de l’hotel. Engolasters era una perla que teníem molt a prop però s’havia de caminar molta estona i per un sender molt petit i poc arreglat”, comenta Groslimond.

Tot el material de construcció i els enginyers van venir de Suïssa, en una època on el transport era feixuc i moltes de les carreteres d’Andorra encara no estaven ben asfaltades. A més, les males condicions del terreny van fer que Puigsubirà i Groslimond haguessin de fer peripècies per poder transportar tot el material i construir el que necessitaven per crear una infraestructura segura i fiable. “Vam haver de comprar mules per pujar tot el material fins als llocs on havíem de construir les torres i les estacions. En vam comprar unes vint o vint-i-cinc, i anaven molt carregades”, recorda. Durant la construcció no hi va haver gaires contratemps i en el termini d’entre un any i un any i mig el telecabina estava a punt per funcionar i connectar el petit poble d’Encamp amb el llac d’Engolasters.

L’èxit va ser immediat i no tan sols se’n van beneficiar els clients del seu hotel. De seguida van començar a arribar turistes des del sud de França i d’Espanya per pujar al telecabina que portava al llac. “En Pere ja ho havia previst i vam construir l’estació en un ter­reny gran, on cabessin autobusos i hi poguéssim construir un edifici prou gran perquè tot fos més còmode.”

Hi havia unes quaranta cabines, totes pintades amb un dels colors de la bandera d’Andorra, de manera que vistes des de terra construïen petites banderes. “Pintar-les així va ser una idea d’en Pere i va tenir molt èxit”, explica Groslimond. Cada cistella podia portar dues persones, en dos seients oposats, i el trajecte s’allargava entre un quart d’hora i vint minuts. L’estació d’arribada, que actualment està en ruïnes, deixava els turistes prop del llac a uns vint metres per sobre del seu nivell. “Quan hi havia molts turistes, fins i tot nosaltres dos anàvem a les estacions i els ajudàvem a pujar i baixar perquè molts cops els treballadors sols no donaven a l’abast”, recorda rient Groslimond.

Els telefèrics més populars a l’entorn d’Andorra en aquella època eren el de Montserrat, instal·lat l’any 1930, i el del port de Barcelona, inaugurat el 1931. A França, el primer s’havia construït entre Chamonix i l’Aiguille du Midi, al Montblanc, el 1924.

Aquest giny va funcionar durant més de vint anys, fins a final de la dècada dels vuitanta, quan va haver de tancar per problemes de viabilitat i també amb la millora dels camins i carreteres que portaven fins al llavors amagat llac d’Engolasters.