La més desitjada

Feia anys que s’intentava. El síndic Francesc Cairat ja ho havia provat. I després Julià Reig va tornar a insistir-hi i fer la petició. Tots amb un únic objectiu: aconseguir que el general Charles de Gaulle, Copríncep francès, visités el Principat. I la fita es va assolir el 23 d’octubre del 1967, amb Francesc Escudé com a síndic. Teresa Cairat, neta de l’exsíndic, exposa els records del seu padrí: “ell ho tenia com un fet molt important. Llavors ja s’havia retirat de la política i era síndic honorari. El va anar a saludar a la plaça Major de Sant Julià i el general el va reconèixer d’una visita que li havia fet a l’Elisi. Es va dirigir a ell i li va estrènyer la mà. Al padrí li va fer molta il·lusió”, assegura.

Un símbol de l’època, home cabdal durant la Segona Guerra Mundial que va arribar al país quan s’iniciava tímidament la transformació econòmica. La seva presència servia també per resituar el pes del bàndol francès al Principat. El primer Copríncep francès que venia al país.

Un dia que la població va viure com un gran esdeveniment si bé l’excap de Govern Òscar Ribas remarca que “va ser un moment d’alegria però no una efemèride com altres moments molt més delicats que s’han viscut. En política he viscut moments més difícils”. Això sí, destaca la importància del que es va iniciar: “es van estrènyer més els lligams amb el Copríncep francès”.

Ribas, justament, va viure l’episodi formant part d’un grup de joves que combatien per demanar canvis en la llei de nacionalitat i aconseguir que els andor­rans de primera generació poguessin votar. “Vam amenaçar de fer una manifestació durant el discurs del Copríncep” si no hi havia un gest en favor de les seves reclamacions. Però no va ser necessari. “La nit abans vam pactar amb els seus serveis de protocol que en el discurs faria al·lusió a les nostres reivindicacions. I així va ser: ‘ha arribat el moment, ho sabeu com jo, en què l’època moderna, tot i voler que es respectin i que es guardin les seves tradicions, vol també que se’ns transformi. Les valls d’Andorra es transformen. Es transformen i han de transformar-se per la integració de generacions noves nascudes als seus sòls i que hi creixen.” Davant d’aquestes paraules, els impulsors de la protesta, estratègicament distribuïts per tota la plaça, van arrencar a aplaudir, conscients que tothom els seguiria. “Va quedar clar que era la voluntat popular”, afirma Ribas.

En els discursos que va pronunciar també va parlar del turisme incipient, de les comunicacions per millorar, d’un projecte d’un futur Lycée i de la necessitat d’integrar els no-andorrans. Després de dinar va iniciar el recorregut parroquial. Es va mostrar atent i afable a tot arreu. A Escaldes-Engordany li van regalar uns esclops, va passar per la plaça Major d’Ordino i a Canillo els infants de l’escola li van regalar cants.

Ho recorda Denisa Font. Llavors tenia 23 anys i era el primer any que feia de mestra a l’escola de Canillo. “A la parròquia li havíem fet un arc de triomf amb boixos, després el van rebre a l’antiga casa comuna i per fi els nens, equipats amb banderetes, van cantar l’himne andorrà i la Marsellesa. “La Magda Marquet, que tenia 9 anys, li va fer un discurs i després ell li va enviar una carta donant-li les gràcies”, exposa. Qui anys més tard seria síndic, Francesc Areny, també amb 9 anys, va portar un ram de flors a la dona, que esperava dins del cotxe. I com a anècdota explica que De Gaulle no volia seguretat, “i quan arribava els policies s’amagaven”.

Abans d’abandonar el país, parada a Sud Ràdio, on va conèixer com funcionava l’emissora i va valorar la qualitat de les instal·lacions