Càstig màxim

El 18 d’octubre del 1943 una petita multitud contemplava, a la plaça Benlloch, la lectura de la sentència a Pere Areny Aleix, que havia estat acusat d’assassinar el seu germà (o germanastre, més ben dit) Antoni Areny Baró. Els assistents segurament no ho sabien, però serien els últims testimonis de l’aplicació de la pena de mort al país.

Segons detalla la sentència dictada el 15 d’octubre del 1943, i que es pot consultar a l’Arxiu Nacional, els fets van tenir lloc a Canillo la nit del 31 de juliol a l’1 d’agost quan Pere, que dormia amb el seu germà, es va llevar a les tres de la matinada i va disparar contra Antoni amb una escopeta causant-li la mort. La resolució va ser clara: “De les proves obrants en autes i de la declaració prestada per l’inculpat es desprèn que aquest hauria meditat llargament el crim, i que’l mòbil del mateix era fer-se amb l’herència del seu germà.” El Tribunal de Corts el va declarar culpable “del delicte d’assassinat” del seu germà i el va condemnar a “sofrir la pena capital. Aquesta serà executada segons costum; establint-se únicament que en raó de les circumstàncies, el condemnat haurà d’ésser passat per les armes”. Les circumstàncies es referien al fet que en plena II Guerra Mundial era dificultós portar un botxí de fora per aplicar el garrot vil, de manera que la tasca d’afusellar la va haver de fer la policia.

El pare de Miquel Àngel Canturri, Pere Canturri, era un dels sis policies que hi havia a l’època i tal com recorda el fill “el pare va dir que no volia fer-ho”. Per dos motius. L’objecció de consciència, “el nostre pare no era partidari de la pena de mort”, i per un argument jurídic: “El contracte era de policia i no incloïa haver de fer de botxí.” Uns motius que va exposar als veguers, “que s’ho van prendre molt malament”. Pere Canturri, doncs, va presentar la dimissió, malgrat tenir tres fills a càrrec i perdre un sou segur.

Pere Areny va ser afusellat a la Roureda de Moles, davant les mirades de molts ciutadans. “A casa no hi van anar. Es van quedar a resar el rosari”, explica Canturri, remarcant que aquells qui eren a la plaça van assistir a un “indigne, vergonyós i escabrós” enter­rament en vida de l’executat, ja que la gent anava vestida de dol i van anar en seguici fins al punt de l’execució resant el rosari.

Canturri, com a advocat, posa en qüestió la sentència dictada. “És una barbaritat, una calamitat”, afirma. Un fet que també van denunciar els descendents del condemnat. Ara fa quatre anys el periodista Andrés Luengo va aconseguir contactar-hi i van posar en dubte si havia estat un judici just i si va tenir unes garanties mínimes. D’altra banda, igual que l’advocat, discrepaven també del grau de responsabilitat. En la sentència es parla de premeditació, però també es descrivia l’acusat com algú de “mentalitat bastant simple” i s’indicava que la seva germana també “sofreix una debilitat mental”. Així doncs, vist des de la distància es plantegen si no és que Areny sofria algun tipus de malaltia mental, com la seva germana, i per tant se li hauria hagut d’aplicar algun atenuant o eximent de pena. Amb tot, Canturri conclou que “en aquella època la mort era quelcom comú” i que les autoritats, en un context violent, potser van voler donar un escarment per evitar més morts.